El Caprabo (o el Mercadona, o el Condis, o l’Eroski… que pel cas és el mateix) és una mala opció per a quasi totes les compres. La verdura es fa malbé en quatre dies, el pollastre fa aquella aigueta; els ous estan apilats d’una forma que sempre em fa pensar en totes les bones raons que devien tenir els animals de la Granja de l’Orwell; i sempre hi ha el terra enganxós al passadís dels sucs perquè a algú li ha caigut una ampolla de Granini fent un estrèpit trist i desastrós. Això per no parlar de l’invariable (per dolent) humor de les dependentes, que els que em coneixen saben que és un tema que m’ofusca particularment.

Però clar: a la xarcuteria del barri hi ha sempre tanta cua (i són tan lents!) i la verdulera continua entestada a donar-te records a la senyora (i un any després ja no saps com dir-li que ja no en tens, de ‘senyora’). I malgrat el temps que fa que em dic a mi mateix que m’organitzaré d’una altra manera, la veritat és que no aconsegueixo domesticar l’agenda i quan el senyor pot ‘la peixateria de la tia Neus està tancada’, o ‘can Colomer aquesta tarda no obre’.

Per tant, i per allò de socialitzar el coneixement, m’agradaria compartir amb vosaltres alguns productes força acceptables que no acostumen a fallar mai al meu rebost i que, malgrat tot, compro al Caprabo. La pasta fresca Rana (amb una menció especial als farcits de tomàquet i mozzarella), les galetes Cuétara de canyella, la xocolata Valor negra amb ametlles, la cervesa Franziskaner, els iougurts ‘enriquecidos con nata’, el pebrot vermell escalivat Carretilla, la salsa HP, les olives arbequines Blai, el gelat de xocolata de Ben&Jerry i un vi negre Castell de Peralada que per una mica més de cinc euros dóna molt més del que promet.

Vistes les circumstàncies, les concretes i les generals, hi ha molts dies que, amb això, un home com jo es pot donar per ben satisfet.