Burn after reading és la millor pel·lícula dels Coen des de Fargo. És ràpida, divertida i té molt mala òstia. Pur screwball comedy per a la fi de la història, slapstick de la postmodernitat. Ara que sembla que tots els cineastes nordamericans han de fer el seu preceptiu apunt contra Bush, ells s’apunten al carro, però ho fan a la seva manera, gens previsiblement. Respirem tranquils, perquè els Coen havien demostrat darrerament que no eren infalibles. L’apunt polític dels autors de ‘Sangre facil’ supera la conjuntura, sortosament, i la broma interna. ‘Burn after reading’ ha estat venuda com una sàtira a les pel·lícules d’espies. És això, si, d’acord. Només que aquest és el punt de partida d’un plantejament de fina intel·ligència. Podrien ser espies, podrien ser banquers. La política es mou convulsa en l’àgora del caos. Amb un pam de nas davant els titulars del matí. La perplexitat és el nostre estat natural, tan si ens fem dir catalans com nordamericans. “Què és el que hem après de tot aquest embolic? Vet aquí: que no hauríem de tornar-ho a fer. Això no obstant, exclama el cap de la CIA en una de les últimes seqüències del film: si aconseguíssim saber què és exactament ‘el que no hauríem de tornar a fer!'” La moral d’aquesta història no és que no hi ha moral, que això ja s’ha vist. Sinó que som incapaços de destriar-la.