Estic content perquè al “Caprabo” del meu barri he trobat cartrons individuals de llet: feia temps que els buscava. No prenc llet, però m’agrada tenir visites a casa i poder-los oferir allò que desitgen: aquell talladet inexcusable a mitja tarda, el cafè amb llet al matí, ben carregat del preciós líquid blanc. Fins ara era el clàssic especialista en obrir un cartró de llet, ple d’una optimista hospitalitat… tot i que, finalment, la llet acabava escolada aigüera avall, després de passar una llarga penitència, morta de fàstic a la nevera. A la cua del super faig el paper que em tocaria en un catàleg de nous models de consumidor. Sóc el ‘single’, al carretó del qual trobem iougurts amb got de vidre, salses diverses, enciam ‘florette’, un paquet de pasta fresca, una ampolla de vi bo… i tetrabricks petits de llet. La caixera em mira amb cara de no entendre res, però potser en Guille Milkyway m’encabiria en una cançó.