Sospeso si agafar el bus: tancar els ulls, mentre el vehicle recorre la ciutat il·luminada, desfent un camí fàcil, d’esma: el camí de casa. I mentrestant, a les fosques i sense moure’m del seient, transito mil-i-una dreceres sense tenir idea d’on menen. Penso també: i si agafo un taxi? Aixecar el braç amb el gest greu de l’home elegant que fa tard a una cita però que amaga les cartes rera una mirada indesxifrable. Deixar-se caure al seient de darrera i afluixar-se el nus de la corbata, potser per trobar la mirada còmplice i aprovadora del taxista. És tard, és fosc, estic lluny de casa. Aquest matí a les set m’he deixat una cosa: la corbata. Agafo el bus.