M’adono que algunes de les meves cançons preferides parlen de cartes: el Return to sender de l’Otis Blackwell (popularitzada per Elvis Prestley), el Please Mr. Postman de les Marvelettes (que us sonarà per la versió dels Beatles) i The Letter dels Box Tops (amb el gran Alex Chilton als lead vocals). La primera parla d’un amor no correspost servint-se de la imatge demolidora de l’adreça que ja no existeix; la segona és la impaciència, l’enamorament inflamat, la pressa, l’aventura de construir per primera vegada… la tercera també té pressa, però és una pressa diferent: és algú que torna a casa, que vol continuar el que ja va començar. És una carta convençuda, serenament alegre, que ens mostra un amor convençut al qual no fan falta gaires preguntes. Un amor tranquil que es contraposa a l’amor incert (Return to sender) i l’amor urgent (Please Mr. Postman). Les tres cançons, però, coincideixen en una cosa: l’espera, el temps que passa entre allò que tan desitgem i allò que podem assolir finalment (o no). Han passat més de quaranta anys, però no ha canviat l’essencial. Avui ja no ens passem el matí esperant l’arribada del carter; ni ens preocupem de si tenim segells o no a casa; però el cor se’ns continua parant uns segons quan escoltem el ‘ping’ del nostre programa de correu electrònic quan ens indica que em rebut un nou mail. … Ping!
* Aquí podeu accedir a un àlbum d’spotify sobre el tema.
Jo hi trobo a faltar la gran “Anchorage” de la gran Michelle Shocked…