Secret sunshine és, en realitat, tres pel·lícules: és el retrat precís i sensible d’una dona, excel·lent la interpretació de Jeon Do-yeon, premiada amb justícia a Cannes; és un assaig sobre el dolor; i és, per últim, una radiografia ajustada –per lúcida i distanciada– de la religió i el seu paper redemptor i/o anestesiant. Moltes coses? Sí, però ben portades. La direcció del coreà Chang-dong Lee és pausada, d’una fredor que de tan correcta acaba sent cruel i tot. Denota, finalment, una gran intel·ligència. Intel·ligència per aconseguir situar-se damunt l’anècdota (les tribulacions del personatge protagonista) fins assolir la categoria. Doble salt mortal. Se’n surt. Secret Sunshine és, a l’acabar, una quarta pel·lícula. El retrat d’una Corea desestructurada, a la cerca de nous valors. Un país al límit de la bogeria, de somorta violència, en un trànsit resignat. Un país que viatja a les ciutats imprecises, les que ja no són de ningú, com la Milyang que dóna títol al film en la versió original.