1. ¿Com podem demanar als nostres polítics que arribin a acords ambiciosos a la Cimera del Clima de Copenhaguen (COP15) si en l’àmbit nacional o local l’agenda política continua indiferent als grans reptes del medi? ¿Té sentit que exigim als Sarkozy, Merkel o Zapatero de torn que es comprometin en la lluita contra el canvi climàtic quan els vots que els han portat a Copenhaguen a penes ‘connecten’ amb el desafiament climàtic? No es pot ser el ‘capità enciam’ a l’ONU i el rei de la indústria pesada a casa. Hi ha una relació molt potent entre el que es discutia al Bella Center de Copenhague i la nostra vida quotidiana… però ahir, als nostres carrers, es discutia de ‘toros’ i d’una neumàtica estrella televisiva. Els fets de Copenhaguen, al diari, tenien un tractament similar al que es dóna a les eleccions de Xile o a la llei de Salut dels EUA. Els polítics no han estat a l’alçada, a la capital danesa. Tampoc nosaltres. El nostre vot evidencia que tampoc prioritzem el camí cap a un model econòmic més eficient i responsable –més intel·ligent, vaja–, l’única solució que tenim per ajudar-nos a reconduir el sobrescalfament de la terra. Cada jornada electoral és tan o més important que una cimera de Copenhague. 

2. Aquests dies, els principals líders mundials han experimentat amb dolor i perplexitat com les velles estratègies ja no els serveixen. Els crits de la societat civil organitzada han arribat a les sales de deliberació amb la complicitat dels mitjans (cosa que no va passar a Seattle, per exemple) i tot plegat ha impedit que (… continueu llegint a Sostenible.cat.