[POSTALS ESTIU 09] A continuació, la sèrie completa de frases –que durant uns dies he anat penjant al meu twitter— i que he titulat no gaire imaginativament ‘a la platja’:
Juguen a fer un castell a la sorra. L’un pateix cada cop que ve una onada, l’altre ansia el moment de l’ensulsiada.
Hi ha aquest home que mira l’horitzó. Té les mans creuades rera l’esquena. Està de vacances dins les vacances.
“Mira que t’he comprat, carinyo…” -diu ell amb un somriure impacient davant d’un enorme tauró inflable.
Estirada cap per avall, juga a mirar el seu company ara amb un ull, ara amb l’altre. Somriu, però quasi ningú ho nota.
Té les mans rera el cap i mira enlaire: un tros de sol i la ‘sombrilla’ de la tieta. El cel vestit amb camisa hawaiana.
Sempre m’ha agradat imaginar on els agradaria trobar-se en obrir els ulls a les persones que juguen a fer el mort al mar.
Quan acabi de desplegar totes les coses que du dins la bossa, ja serà l’hora de començar a recollir-les.
La melodia comença en un ‘politono’, salta a l’ipod, bota sobre el transistor i acaba als llavis d’un xiulador distret.
Estén la crema. Amb cura. Una ombra blanca en la pell de l’altre delatarà qualsevol descuit. Vet aquí la por preventiva.
El pintor no fa vacances. Es va mirant la sorra: allà on altres hi veuen tovalloles, ell hi veu un acolorit ‘collage’.
Les pilotes són planetes i els matalassos inflables, catifes voladores. I la música dels nens quan juguen, una pista.
En realitat, hi ha icebergs amagats a la sorra i molts titanics que naufraguen sense gosar espatllar la postal.
El xiringuito és millor com a ‘ideal’ que com a ‘realitat’.
