No, no, en serio, ¿què ho fa que un dia et tornis a fixar en aquell llibre de poesies que havies oblidat en la lleixa del ‘ja llegit’? Anaves a la cuina a buscar un got d’aigua i de sobte et trobes amb un volum a les mans i vas saltant de vers en vers, mentre et preguntes per allò que vas subratllar ja tant de temps, detenint la mirada en aquella nota al marge escrita en llapis (la qual ha mutat d’aclaridora a impracticable). I així et fixes en un poema que (diries) no vas arribar a llegir mai. I penses que a vegades trobem les coses, però que sovint les coses que ens troben a nosaltres. I com que, a aquestes altures, ja saps que és una mica absurd intentar descobrir-ne el motiu, decideixes submergir-te en el poema en qüestió i no fer gaires preguntes més. ‘Al cinematògraf’, de Siegfried Sassoon, traduït per M. Josep Obis i inclòs en el volum “Poesia anglesa i nordamericana contemporània’, editat per edicions 62 l’any 1994. 

“I mentre l’ombra i la flama enlluernen, 
el desesper valent dels homes encara avança
igual com en els anys grisos de l’avenir o del passat…
i la vida és una ombra a la pantalla, dansant.”

La vida és una ombra a la pantalla, dansant. Vaja, que la sala del cine és com els ‘llimbs’, l’espai a mig fer, on es mostra el que és (la vida) i la seva representació (l’ombra). I és per això que el cinema és, en realitat, refugi i escapada… però també l’escenari on dansen, misterioses, les grans incerteses.