El setembre sempre m’ha fet una mica de por. Com el professor quan et demanava els deures en tornar del cap de setmana; o quan la mare o el pare et preguntaven on havies anat si arribaves tard a casa. La tardor es va mostrant aquests dies, com una ombra antipàtica. M’omple d’una lleu sensació de culpabilitat: el setembre és una mica com un dilluns.

Hi ha un poema de José Agustín Goytisolo que des de que el vaig descobrir fa uns anys sempre em ve al cap per aquestes dates. Diu així:

“Cuando llega el otoño las gentes de esta bendita ciudad
comienzan a telefonearse rápidamente
organizan tremendas fiestas y se besan y se saludan

hola qué tal cuánto tiempo te quiero mucho llámame.

Entonces yo me afeito con cuidado

pongo una de mis caras más miserables

guardo un par de Alka-Seltzer en el bolsillo
e inauguro mi vida social.”

I és així que els fils de la urbanitat es tornen a tensar, i a les cases s’encenen espelmes per als convidats i a les butxaques sonen els telèfons que cal contestar. I tots fem cas al poeta, ho sapiguem o no: que no hi ha ningú que avui no dugui ara mateix ‘un par de Alka-Seltzer en el bolsillo’.

L’any 2007, les principals llibreries de Londres destacaven amb àvid interès l’última obra de Nick Hornby, Slam. Uau, bones notícies, vaig pensar. Dins la llibreria, em va costar trobar la novel·la. Era en una taula especial, al costat dels llibres sobre skaters, graffiters, harry potters i altres acolorides aventures. La novel·la estava en l’apartat juvenil. Slam, una història sobre embarassos adolescents, era… ¿una novel·la per a joves? Sí. Dos anys anys després, badant per una llibreria de Barcelona em trobo davant dels nassos davant de l’última obra de Nick Hornby, Tot per una noia, es diu; “una novel·la encantadora, commovedora, irònica i divertida, com tot el que fa”, llegeixo en la contraportada, que cita l’Evening Standard. Compro el llibre sense pensar-m’ho i les primeres pàgines comencen a passar camí de casa, dins del metro. Però hi ha alguna cosa estranya en el llenguatge, que no acaba d’aixecar el vol, i la història respira amb una certa dificultat en un plantejament massa previsible, una mica exasperant i tot. I hi ha un moment en què el protagonista cita la paraula slam, pròpia de l’argot skater, i bum!, la meva memòria connecta les dues novel·les, en realitat la mateixa. La destinada al mercat juvenil (a Anglaterra) i la que, hàbilment, mira cap al mercat habitual de Hornby, la gent com jo, els thirty-something. Però vet aquí que el màrqueting editorial ha passat una línia que no tocava. Perquè s’ha canviat el títol de la novel·la? Perquè en cap lloc de la contracoberta hi ha cap referència que es tracta d’una novel·la per joves? Es diu, sí, que l’argument tracta d’embarassos juvenils, però l’accent es posa en l’estereotip ‘hornbyà’ per excel·lència: l’amor, l’humor, les referències contemporànies… Doncs no, no. Tot per una noia (Slam) és una novel·la per a joves, pensada per a joves. Més: és una novel·la pensada per uns joves molt concrets, els joves anglesos protagonistes d’un fenomen no exportable al nostre país, el dels embarassos adolescents (vegeu aquesta notícia del Guardian), autèntic problema nacional. Un exemple, a Southampton, de la novel·la se’n van repartir 800 còpies gratuïtes, pagades amb diners públics, com a part d’un programa de debat intergeneracional entre famílies. No és que la novel·la no tingui elements d’interés, que en té: al capdavall, Hornby sap fer una obra moral sense moralina, i el text és tendre i divertit. El que passa és que, com a lector, m’he sentit estafat. Que no és el mateix el Nick Hornby genial cronista de la nostra generació (el de High Fidelity i About a boy), que el Nick Hornby políticament correcte, disfressat convenientment d’assistent social, el d’Slam, el de Tot per una noia.