Els meus ‘llegits’ del 2022

Aquest són els meus llibres de 2022, bàsicament novetats, bàsicament ficció, bàsicament (de nou) veus femenines… però no només. Ah, que consti que no és un llistat dels ‘millors’ ni té cap voluntat d’exhaustivitat més enllà que resumeix d’alguna manera allò que durant aquests 365 dies més m’ha interpel·lat, entretingut, divertit i interessat en forma d’aquest màgic objecte tecnològic que no necessita carregar bateries.

Tots aquests llibres els he anat comentant també a Twitter i a Instagram amb l’etiqueta #llegits.

Façana de la llibreria Couceiro, de Santiago de Compostela, aquest agost.

Menció al meu principal subministrador, la Saltamartí de Badalona, amb accéssit especial a la Mitja Mosca de la mateixa ciutat i a la Vitèl.lia de l’Escala, a l’Alt Empordà.

Vet aquí la llista, en principi situats amb un cert (i tanmateix reversible) ordre:

Continue reading

Llibres viatgers (llista de llistes)

Eiko Ojala | The Guardian

+ I a la llibreria de confiança, El Saltamartí, també aquest llistat amb recomanacions estivals de literatura infantil.

El fill del xofer… des de la perifèria

[Article publicat al Línia el 10.6.2021] He deixat reposar uns mesos aquestes notes personals sobre ‘El fill del xofer’, l’assaig literari de Jordi Amat sobre Alfons Quintà, publicat en català per Edicions 62. Tant és així que vaig llegir-lo quan el llibre just començava el camí de la segona edició i ara ja m’he descomptat pel que fa a les successives edicions d’aquesta ‘falsa’ biografia!

‘El fill del xofer’ desborda el personatge. En realitat, el llibre és un assaig –escrit amb eficient tècnica literària– sobre els tentacles i els vels que operen en qualsevol poder. El llibre és com una falsa biografia, deia, perquè funciona com a mirall del país i les seves febleses, i esdevé ben aviat una aproximació a l’omnipresent Jordi Pujol, l’altra part del puzzle Quintà.

Perquè en realitat ‘El fill del xofer’ és una crítica (àcida) a un moment fundacional. A mi m’ha suggerit un prec reeixit per a la relectura del passat recent que, en posar llum sobre un dels seus protagonistes, encara fa més imperativa la Continue reading

Sobre els deportats (i deportades) als camps nazis i Badalona

Incorporo al #llegits (per fi) la magna ‘Els catalans als camps nazis’ de la Montserrat Roig en la magnífica edició del 40è aniversari (Edicions 62). Poques vegades a la vena una dosi tan potent de #periodisme i compromís cívic. La memòria històrica és instrument de present.

18 badalonins consten al cens del Memorial Democràtic, elaborat amb la col·laboració d’Amical Mauthausen i la Universitat Pompeu Fabra: accés a les dades, aquí. … però en van ser molts (i moltes) més: el Museu calcula que fins a una quarantena.

La Roig cita Bernat Garcia, “el primer a rebre Largo Caballero quan arriba a Sachsenhausen”, Antoni Valls, amb la cita “no ens en sortirem pas” i Josep Borràs, “un home en el millor sentit de la paraula” i autor d’una obra cabdal, recentment editada pel Museu (més informació sobre la publicació, aquí). Més noms citats al llibre en relació a la ciutat: el d’Antoni Blanco, aragonès que es considerava “català de #Badalona”, director de la Cros col·lectivitzada i home de confiança de Joan Peiró i Dídac (o Jaume) Sabater, de la direcció d’Estat Català i, així el cita l’autora, “fill d’alt funcionari a l’Ajuntament de Badalona”.

En el seu record i reivindicació, ERC treballa de fa temps perquè l’ajuntament de la ciutat col·loqui plaques o llambordes de memòria (#stolpersteine) a #Badalona. Hi ha una moció aprovada al #plebdn i el pressupost disponible. A què esperen?

Llibertat x3 (d'acord amb Billy Bragg)

Les tres dimensions de la llibertat: (re)connectar l’autonomia personal, igualtat i responsabilitat de retre comptes. Interessant assaig de Billy Bragg publicat per Més Llibres, traduït per Ricard Vela i amb pròleg d’Antoni Baños.

La tercera dimensió de la llibertat: “si hem de ser lliures de debò, aleshores cal que l’autonomia personal i la igualtat creixin amb la incorporació d’una tercera dimensió: la obligació de retre comptes. Mentre que l’autonomia personal empodera a l’individu i la igualtat exigeix reciprocitat, l’obligació de retre comptes combina aquestes dues característiques per generar un entorn en que la llibertat ja no estigui divorciada de la responsabilitat.” (…) “La responsabilitat de retre comptes ens ofereix un punt de suport amb el qual tornar a calibrar l’equilibri del poder.” Pàgina 19

Sobre la idea de llibertat i individualisme: “la clau per a una societat cohesiva és l’equilibri entre la capacitat de decisió i la coacció, i un consens sobre on es troba aquest equilibri. ” “en la seva accepció més benigne, la llibertat aboca a l’emancipació; en la més perillosa, la impunitat.” Pàgina 26

La gestió de la impotència, El terreny fèrtil de tot populisme: “la capacitat de la democràcia per revertir les polítiques que ens han portat a aquesta situació està sobrepassada a tot arreu pel poder dels mercats. Des de la fallida financera del 2008, la gent ha necessitat desesperadament un canvi, però el sistema continua oferint simplement més del Continue reading

Sis raons per comprar el darrer llibre de Joan Tardà

  1. Per la pedagògica autoritat amb què Arnaldo Otegui explica en el pròleg que obre el llibre com les línies rectes no existeixen en política: i sí, en canvi, hi ha camins, correrols, creuaments, bifurcacions, marrades… i, fet i fet, ben poques dreceres. “En la meva militància –escriu el líder basc– he hagut de superar moltes contradiccions, algunes de molt greus. En permetreu que us digui que el problema no és que hi hagi contradiccions, sempre n’hi haurà si el procés política ja no avui, si no gestionar les de la manera més intel·ligent i menys costosa pels interessos dels nostres pobles. Hem de detectar aquestes contradiccions, analitzar-les, aïllar les i sotmetre’s a un criteri constructiu, a fi que no ens penalitzen i ens divideixen gestionem les per al nostre interès col·lectiu, amb la certesa que, si aquestes contradiccions ens porten a un combat entre nosaltres, hi haurà un salt guanyador: L’Estat”.”On és escrit que s’hagi de guanyar a la primera?” es pregunta l’autor a la pàgina 92. Ja ho veieu, ‘En defensa pròpia’ és més un manual de resistència, més que un tractat de màgia.
  2. Perquè, de fet, el llibre comença amb dos exemples que podrien invalidar la mateixa tesi de l’autor al voltant de la conveniència d’una ‘convergència de les esquerres’ que desbordi els actuals blocs de la política catalana. Els dos exemples són el fracàs de l’acord ERC-Comuns a Barcelona; i la investidura fallida a Badalona, que va portar a l’alcalia a Xavier Garcia Albiol… Però l’elecció dels dos exemples en realitat no debilita sinó que dona més sentit al plantejament de Tardà. Dos fracassos sonors que no condemnen sinó que animen a continuar lluitant, no des de l’autocomplaença sinó a través del reconeixement de les dificultats. És un llibre per als que piquen pedra. 100% Tardà, ja ho veieu, perquè de fet pocs com ell han obert tant de camí, aquí hi ha allà, en clau de fraternitat i república.
  3. Perquè s’afegeix i reforça, per bé que des de la seva singularitat política, l’esforç col·lectiu del partit republicà per “pensar i repensar tot el que hem viscut” des de l’1o… ‘En defensa pròpia’ és un bon complement, així doncs, al llibre Tornarem a Vèncer, de l’Oriol Junqueras i la Marta Rivera, i a les aproximacions que han fet en els seus llibres Raül Romeva, Carles Mundó o Dolors Bassa. Lluny de les proclames voluntarioses, de les fórmules placebo, del fullderutisme i del llenguatge inflamat… tindreu a les mans un text sec, crític i autocrític, sincer i lúcid… i tanmateix fèrtil en Continue reading

Ningú pot tombar un Saltamartí: crònica d'una llibreria, amb 15 anys de diferència

Brindis pels 15 anys del Saltamartí, aquest dissabte.

Brindis pels 15 anys del Saltamartí, aquest dissabte.

Ningú pot tombar un saltamartí. Fa 15 anys, en Gerard i la Sílvia inauguraven El Saltamartí, la llibreria del carrer d’en Cueta; referent de la cultura a Badalona i arreu. En aquest temps, –són dades fetes públiques avui–, en l’establiment s’han venut 600.000 llibres!

⬇️ Aleshores en vaig fer aquesta crònica per a Òmnium Badalona, republicada a Vilaweb:

“Bona part del món cultural badaloní es va trobar divendres passat a l’antiga impremta Novell, per celebrar el naixement d’una nova llibreria a la ciutat, Saltamartí Llibres (Canonge Baranera, 78), regentada per Silvia Continue reading

El setembre és com el dilluns

El setembre sempre m’ha fet una mica de por. Com el professor quan et demanava els deures en tornar del cap de setmana; o quan la mare o el pare et preguntaven on havies anat si arribaves tard a casa. La tardor es va mostrant aquests dies, com una ombra antipàtica. M’omple d’una lleu sensació de culpabilitat: el setembre és una mica com un dilluns.

Hi ha un poema de José Agustín Goytisolo que des de que el vaig descobrir fa uns anys sempre em ve al cap per aquestes dates. Diu així:

“Cuando llega el otoño las gentes de esta bendita ciudad
comienzan a telefonearse rápidamente
organizan tremendas fiestas y se besan y se saludan

hola qué tal cuánto tiempo te quiero mucho llámame.

Entonces yo me afeito con cuidado

pongo una de mis caras más miserables

guardo un par de Alka-Seltzer en el bolsillo
e inauguro mi vida social.”

I és així que els fils de la urbanitat es tornen a tensar, i a les cases s’encenen espelmes per als convidats i a les butxaques sonen els telèfons que cal contestar. I tots fem cas al poeta, ho sapiguem o no: que no hi ha ningú que avui no dugui ara mateix ‘un par de Alka-Seltzer en el bolsillo’.

Nick Hornby, assistent social?

L’any 2007, les principals llibreries de Londres destacaven amb àvid interès l’última obra de Nick Hornby, Slam. Uau, bones notícies, vaig pensar. Dins la llibreria, em va costar trobar la novel·la. Era en una taula especial, al costat dels llibres sobre skatersgraffitersharry potters i altres acolorides aventures. La novel·la estava en l’apartat juvenil. Slam, una història sobre embarassos adolescents, era… ¿una novel·la per a joves? Sí. Dos anys anys després, badant per una llibreria de Barcelona em trobo davant dels nassos davant de l’última obra de Nick Hornby, Tot per una noia, es diu; “una novel·la encantadora, commovedora, irònica i divertida, com tot el que fa”, llegeixo en la contraportada, que cita l’Evening Standard. Compro el llibre sense pensar-m’ho i les primeres pàgines comencen a passar camí de casa, dins del metro. Però hi ha alguna cosa estranya en el llenguatge, que no acaba d’aixecar el vol, i la història respira amb una certa dificultat en un plantejament massa previsible, una mica exasperant i tot. I hi ha un moment en què el protagonista cita la paraula slam, pròpia de l’argot skater, i bum!, la meva memòria connecta les dues novel·les, en realitat la mateixa. La destinada al mercat juvenil (a Anglaterra) i la que, hàbilment, mira cap al mercat habitual de Hornby, la gent com jo, els thirty-something. Però vet aquí que el màrqueting editorial ha passat una línia que no tocava. Perquè s’ha canviat el títol de la novel·la? Perquè en cap lloc de la contracoberta hi ha cap referència que es tracta d’una novel·la per joves? Es diu, sí, que l’argument tracta d’embarassos juvenils, però l’accent es posa en l’estereotip ‘hornbyà’ per excel·lència: l’amor, l’humor, les referències contemporànies… Doncs no, no. Tot per una noia (Slam) és una novel·la per a joves, pensada per a joves. Més: és una novel·la pensada per uns joves molt concrets, els joves anglesos protagonistes d’un fenomen no exportable al nostre país, el dels embarassos adolescents (vegeu aquesta notícia del Guardian), autèntic problema nacional. Un exemple, a Southampton, de la novel·la se’n van repartir 800 còpies gratuïtes, pagades amb diners públics, com a part d’un programa de debat intergeneracional entre famílies. No és que la novel·la no tingui elements d’interés, que en té: al capdavall, Hornby sap fer una obra moral sense moralina, i el text és tendre i divertit. El que passa és que, com a lector, m’he sentit estafat. Que no és el mateix el Nick Hornby genial cronista de la nostra generació (el de High Fidelity i About a boy), que el Nick Hornby políticament correcte, disfressat convenientment d’assistent social, el d’Slam, el de Tot per una noia

Quan ens lliurem a la fantasia…

“Miri, jo el què dic és una cosa que defenso ara i defensava aleshores, que aquesta divisió que hem fet entre realisme i irrealisme és absolutament fictícia, és una frontera que no es veu. Quan l’home sommia, quan no toquem de peus a terra, quan ens lliurem a la fantasia… això també és una actitud humana que portem a dintre. Per tant, hi ha moltes percepcions d’aquestes que encara que no ens afectin un malestar o un benestar físic, espiritualment ens condicionen. Jo considero que tot el que afecta la persona humana, per fora i per dins, forma part d’una realitat o d’una irrealitat.” Aquesta cita, amb la qual s’identifiquen bona part dels apunts d’aquest blog,  correspon a una entrevista (vegeu-la completa aquí) que vaig fer la primavera de l’any 1992 (fa 17 anys!) a l’escriptor Pere Calders, i que va ser publicada a l’Eco Badalonès (on escrivien també plomes tan diferents com les de Toni Soler i Jorge Javier Vázquez). Aquesta setmana s’han complert 15 anys de la mort del mestre. 

* M’assabento de l’aniversari gràcies a aquest twitt de Jordi Díaz.