“Do we call the kids or call the cops”. La saviesa del vell cantant de blues. John Hiatt i el seu ‘What do we do now’, corprenedora descripció d’una parella en fase de deixar de ser. Avisem als nanos o truquem a la policia, una disjuntiva expressada en la matinada de la desesperació i que a mi m’ha tornat al cap després de veure ‘Revolutionary Road’, l’última del Sam Mendes, amb Leonardo Di Caprio i una magestuosa Kate Winslet. El film és la història d’un matrimoni, els Wheeler, que arriben plens de somnis expectants a l’assèptica suburbia dels EUA dels anys cinquanta. Com feia a American Beauty, Mendes fa servir la parella i la seva descomposició per retratar un país la decadència del qual s’amaga rera l’envejada imatge de la caseta i l’hortet: l’enverinat regal, l’abraçada de l’ós, l’anestèsia urbanística, la mort en vida. La crisi de la parella com a mirall de la crisi social: els Wheeler s’havien de menjar el món, però el món se’ls menja a ells i als seus somnis de ‘ser diferents’ amb indiferent elegància. Fins que arriba el moment de la pregunta; la pregunta que els Wheeler no poden defugir: ‘what do we do now’, què podem fer ara? Hi serem a temps? Podem reconduir la nostra vida? És possible tornar a començar? Sabrem trobar la caixa on vam guardar els somnis? Valdrà, per nosaltres, allò de que ‘sempre ens quedarà París’? Revolutionary Road i American Beauty semblen explicar la mateixa història, bé que al seu darrer film el director ha guanyat aplom i un clacissisme que li escau millor perquè li permet no dir tantes coses… i les que diu dir-les millor. Un pessimisme ben poc obamaià recorre cada fotograma d’una pel·lícula que té un final un pèl sobtat, però eficaç per la virulència formal amb la que està plantejat (ja ho veureu…).