Llengües a Badalona, tornem-hi!

En Janquim, un dels bloggers més interessants del país, ha trencat aquesta setmana un costum regular (norma tàcita?) en el seu espai a la xarxa: no parlar de Badalona, la ciutat on viu. Una frase de l’incombustible Xavi Garcia Albiol, líder del PP a la ciutat, l’ha empès, segons confessa, a publicar un escrit amb el títol: Quan s’ataca una llengua s’ataquen totes, tota una declaració d’intencions. Com és també una declaració d’intencions la frase del regidor conservador: “No creo que sea bueno que en Badalona haya barrios donde la lengua predominante sea el árabe”. Una i altra frase, la de Janquim i la de Garcia Albiol, reflecteixen dues visions del món molt diferents: una ens subratlla la llengua com a capital, la llengua com un sistema de coneixement i comunicació i que és un valor compartit, que és un valor comú: quan s’ataca una llengua, s’ataquen totes, per tant. La segona frase remarca la llengua com a frontera, com a excusa i com arma electoral (o una cosa pitjor, segurament). Garcia Albiol manté en excepcional bona salut el seu pervers oportunisme sempre ben net d’escrupols. I torna a fer diana, perquè les seves paraules ‘connecten’ amb les persones, –persones de dretes i d’esquerres, catalanistes i espanyolistes–, que no han acabat de fer-se amb la idea que les nostres ciutats han canviat, –que les nostres ciutats estan canviant, de fet, avui mateix–, i que no és possible tornar als enyorats paisatges del ‘qualsevol temps passat va ser millor’. La llengua, les llengües, són l’instrument del qual ens podem dotar per conduir cívicament aquest procés de transformació. Que no ens confongui en Garcia Albiol. Però cal explicar-ho més i millor. Tenim molta feina a fer: la tenen els polítics i la tenim com a part d’aquesta intangible, però ben real, societat civil. El debat encetat per Janquim ha tingut una interessant -i necessària- resposta, que he tingut l’oportunitat de llegir, per part del regidor Josep Pera, responsable de l’àrea de Ciutadania i Convivència de l’Ajuntament. Estaria bé, Josep, que la fessis pública. Em permeto posar-te en aquest compromís des del meu bloc…

1 thought on “Llengües a Badalona, tornem-hi!

  1. Aixo és el què li he escrit a en Janquim:

    “No t’entristeixis, t’equivocaries, perquè la política abans que
    respostes i paraules és acció. I respondre a paraules absurdes amb un
    to indignat, pot donar més notorietat als demagogs que les promouen i
    ser un èxit per a ells. La “batalla” política no és la de les notícies
    dels mitjans, sinó la de l’acció, que aquesta segona si que transforma
    la realitat en un sentit o un altre.
    Badalona ha viscut en
    l’anterior mandat el tancament de tres oratoris musulmans (algun perquè
    objectivament no reunia les condicions, d’altres per por de perdre
    vots). El PP va portar l’assumpte al terreny dels prejudicis i la
    desconfiança, i el govern anterior va decidir aturar l’acció i només
    respondre –i no massa encertadament- a través de les paraules.

    I que
    és acció? Acció és que l’AAVV d’Artigas incorpora nouvinguts a la seva
    Junta i que ha organitzat, al gener, una diada intercultural per
    promoure el veïnatge. Acció és la celebració de la diada nacional del
    Pakistan que a l’agost fan els badalonins d’origen paquistanès de Sant
    Roc i Artigas, oberta a tots els veïns. Acció és la feina exemplar
    d’integració i cohesió social que fa l’Ateneu Popular de Sant Roc des
    de fa anys i anys. Acció és el que fan el regidor i el coordinador del
    districte per passar d’una cultura política de “digue’m que vols que jo
    t’ho arreglo” a una d’exigència i posar límits. Acció és el que es fa
    des de la regidoria de ciutadania i convivència amb Unescocat per
    promoure el diàleg interreligiós, el coneixement i la informació o la disponibilitat de l’equip municipal per anar a
    explicar a qualsevol col•lectiu o veí els seus dubtes o desconfiança
    envers el nou oratori. Acció és resoldre conflictes quotidians amb la
    mediació (com que els comerços dels badalonins d’origen paquistanès no
    deixaven ni al lloc ni a l’hora el cartró –per desconeixement o perquè
    ningú els havia explicat que era un deure)….

    Acció serà, en
    definitiva, que d’aquí un any, l’activitat normalitzada del nou
    oratori-centre cultural , per la seva acció de cohesió social: per les
    classes de català i castellà que facin a dones i nens, perquè sigui un
    instrument de mediació per se i un instrument d’exigència d’actituds
    cíviques i convivencials entre els del seu origen que no les tinguin… 
    que aquesta realitat desmenteixi amb els fets les paraules, declaracions, notes de premsa
    dels qui avui volen sembrar prejudicis i desconfiança.
    Ah, i per
    acabar i importantíssism: acció és saber distingir entre què és
    intolerància i què és la lògica desconfiança o estranyesa del veí de
    tota la vida que en 5 o 6 anys ha passat de viure en un espai, un
    carrer, un barri que sentia com a propis i en què es reconeixia a
    través del veïnatge, a sentir-se estrany en els mateixos espais que han
    estat part de la seva biografia personal, de la seva vida.”

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *