Està bé quan un paisatge et recorda una cançó. Em va passar l’altre dia, en baixar del vehicle per fer aquesta foto. De Prades a Montblanc, sobre quatre rodes. A la dreta de la imatge s’aventura el monestir de Poblet, però a mi m’interessaven més les vinyes sense fi, i la suggerent sinuositat de la carretera: l’addictiva curiositat de l’observador d’horitzons. Click, i vet aquí un apunt per una cançó de Sanjosex. En Carles Sanjosé ha convertit l’evocació d’un país petit –el seu Empordanet, tan lluny de la Conca!– en l’escenari d’un dietari íntim, en el qual recels i esperances s’emirallen en un territori canviant. Una metàfora feridora per a un arquitecte; “aquest terra que sembla dur / Demà serà tot de sorra”. Sí: el país, com les persones, es fa gran tot conjurant els paradisos perduts que sempre voldrem encalçar… en general, sense gaire èxit. Està bé quan un paisatge et recorda una cançó, deia. Al marge d’un camí, un moment de lucidesa. “Em miro i em pregunto fins on vull arribar / sense perdre el nord, sense perdre el nord.” Click.