[Text escrit per a l’homenatge Benach 2.0, accessible aquí.]
Aquesta és la història de dues mirades que es van creuar una nit de Santa Llúcia de l’any 2004. És la història d’un moment efímer, d’un detall minúscul dins el moment majúscul que vivia una ciutat, la meva ciutat. Badalona.
Situem-nos al Palau Olímpic. S’hi celebrava la 54 edició de la Nit de les Lletres Catalanes. La ciutat vestida amb corbata i vestit llarg, els ulls de molts brillaven com joies. No passa sovint que Badalona surti als mitjans en positiu. Neguit i orgull. Ara ens toca ser el centre de les mirades. Ni que sigui per una nit.
Jo just acabava de dir quatre paraules com a president d’Òmnium Cultural a Badalona i baixava de la tribuna amb les cames una mica tremoloses. Mig m’asseia a la pesada cadira vestida de gala en la taula central. Les principals autoritats del país, al meu voltant. Uf.
I descobreixo al President del Parlament que em mirava amb ulls còmplices. A la taula la conversa seguia animada i indiferent al meu tràngol davant dels focus. Però l’Ernest em responia amb un gest breu: “molt bé”, mussitava amb els llavis i amb un lleu moviment de cap. Jo m’hi tornava amb un somriure més aviat sorprès.
Potser avui enlloc d’un gest d’ànims hagués estat un twit. Segur.
És només una història petita, de tan petita que quasi no és història. És el Benach 1.0 que vaig conèixer l’any 2004.
Tan temps després, a mi em diu molt d’una persona i d’una manera de ser, a la política. El seu pas a les xarxes –l’imprecís terreny que ell ha ajudat a convertir en un espai tranquil i generós– estava cantat.
Això no ho vaig veure aleshores. Ho veig ara.
N’Ernest Benach és un home bo i ha estat un honest i bon President del Parlament. Li tinc un gran afecte i també respecte. Bona vesprada!