#CharlieHebdo, derivada a Badalona

Aquest migdia l’alcalde de Badalona ha reaccionat així davant del terrible atemptat a la llibertat d’expressió (a les llibertats en general, vaja) perpretat a París contra el setmanari satíric Charle Hebdo. N’he fet denúncia al TW aquí i aquí en unes piulades que han aconseguit una significativa viralitat.

Ho podeu veure replicat a continuació.

B6v9ssbCQAA8Vgl

  • Vergonyós oportunisme i encara +vergonyós subtext en aquesta piulada de l’alcalde del PP a #Badalona. #CharlieHebdo

B6v-nCyCcAEHPbD

  • I espera, que continua i empitjora (més)… L’alcaldia ‘lepenitzada’ de la tercera ciutat de Catalunya, #Badalona. Sort d’haver caçat al vol aquesta segona piulada i que tb ha reaprofitat @palauJosep. L’ha borrat pocs minuts després. #Badalona

El bon moment dels blogs col·lectius

Hi ha un debat recurrent sobre els tertulians als nostres mitjans de comunicació. Recurrent, dic, i ho faig amb prudent distància, perquè la cosa mereixeria, segurament, adjectius més rotunds com ara esgotador, frustrant… El cas és que els experts ‘todo en uno’ continuen regnant, a ple pulmó (malgrat algunes noves i refrescants incorporacions), a les franges matinals i vespertines a les ràdios i televisions del país (i en bona part dels mitjans escrits, aquí com a articulistes). A Mèdia.cat s’han fet bones repassades al fenomen, denunciant l’ancorament generacional i ideològic de la majoria d’aquests opinadors professionals, per no parlar de les llacunes d’alguns respecte determinats temes tractats.

Jo mateix m’hi referia en el darrer article meu publicat a la casa, el passat 30 de novembre. Avui reprenc el fil de la qüestió. (continuar llegint). 

Penso que hem tendit a enfocar el tema amb un fatalisme comprensible, però que, tanmateix, ens ha fet passar per alt algunes senyals positives. De fet, hem parlat menys de la reacció, la manera com diferents sectors professionals – el nostre inclòs – han començat a respondre a la invisibilitat a que el sistema captiu els ha condemnat. Politòlegs, economistes, gestors culturals i periodistes ‘off’, que haurien de ser en moltes d’aquestes taules han sabut evitar la temptació de l’apatia i la resignació i, ben al contrari, han decidit amb èxit qualitatiu compartir reflexions i idees en desenes de bitàcores personals i especialment en un dels fenòmens emergents de més interès: el dels blogs col·lectius, que en els darrers mesos han guanyat complexitat, rigor… i impacte!

Mèdia.cat, que ara ha reforçat l’aposta d’opinió i informació de context, és un bon exemple de la consolidació d’aquest corrent alternatiu en l’anàlisi de l’actualitat.

Alguns casos més: el cercle Gerrymandering s’ha renovat amb l’any (tot incorporant noves signatures de La Concòrdia), mentre El Pati Descobert ha aconseguit entrar amb regularitat dins l’ecosistema del paper de l’ARA. El Diario.es ha pogut articular un estol de blogs molt robust, amb un peu posat al país. Nativa aposta de fa temps per una reflexió exigent al voltant del món cultural i el Núvol.com, més recent, ha convertit en imprescindible el seu torrent d’informació i reflexió diari. Són alguns casos, però n’hi ha d’altres: aquí, per cert, podeu accedir a un llistat personal, programat com a fil d’RSS.

L’eclosió d’aquests espais (blogs professionals, webs de continguts, bitàcores) representa un fenomen emergent que implica: a) que el sector acadèmic i professional cada vegada surt dels despatxos amb més frescor i vigor, i amb més ganes d’explicar coses i d’implicar-se; i b) que hi ha altres veus per comentar amb rigor i amb bones dots de comunicació l’actualitat.

El bon moment dels blogs de comentari especialitzat, junt amb d’altres fenòmens, com el vigor delcrowdsourcing vinculat al periodisme, deixa en evidència alguns dels mitjans –diguem-ne- convencionals.

Les grans capçaleres (les de premsa, però no només) es defensaven en el nou ecosistema informatiu tot assegurant que, en tot cas, ells garantien la informació de llarg recorregut, el context, la reflexió pausada. Un valor afegit que els havia d’ajudar a preservar el propi model de negoci en un context de transició accelerada. Però aquest monopoli està discutit, avui. Molt ben discutit, afegiria.

Publicat a Media.cat l’1.2.2013 

Feines canviants

La nostra ha estat, és i serà una feina canviant. Els horaris de tancament i d’emissió ens confronten a la imperfecció, des del dia 0. La primera lliçó: de tu no s’espera la notícia perfecta, sinó la millor notícia possible atesos uns exigents paràmetres de temps i llargada. No és l’obra mestra, sinó l’obra útil. No és literatura, és periodisme, estúpid (com deia aquell).

Segona lliçó: A un periodista difícilment se’l pot jutjar per una peça concreta, -al capdavall depèn de tantes variables i tantes persones-, sinó per una trajectòria llarga, per la suma de moltes peces, doncs.  Algunes d’aquestes peces poden ser fins i tot les peces d’altres, algunes d’aquestes peces no semblen ni tan sols peces. Embolica que fa fort. O no. La nostra ha estat, és i serà una feina canviant. [ARTICLE PUBLICAT A MEDIA.CAT EL MARÇ DE 2012]

Amb més informació que mai, hi ha periodistes que fan periodisme endreçant i filtrant la feina d’altres, sigui a través dels seus delicious, llistes a Twitter o blocs.

Benvinguts siguin, fan falta. Amb més canals que mai, hi ha periodistes que estan aprenent a escriure en marcs realment sorprenents, impensables fa tan sols uns pocs anys (mesos, en algun cas).

Com s’escriu una crítica musical que es visualitzarà no en el diari de diumenge sinó a través d’una app de l’Spotify? S’escriu igual? Segur? De quina manera hem de plantejar una infografia? Ha de ser sempre un suport d’acompanyament? O pot tenir sentit en solitari? Hi ha una manera d’escriure per a gràfics? Com podem aprofitar nous canals com Pinterest en el qual proliferen aquesta mena de tractaments? Quina informació s’ha de donar en un ‘tip’ per a Foursquare? Per cert, se’n pot fer un aprofitament periodístic, d’aquesta xarxa social de geolocalització? Quina és la manera més eficient de presentar una conversa social a Storify? Pots programar la teva televisió a través de youtube? Hi ha molts exemples arreu i, cada cop més, també, al nostre país.

Grans professionals, alguns gent ben jove, comencen a fer bullir la xarxa amb bones iniciatives, bé que no sempre amb un model de negoci apropiat, un context normatiu i fiscal ajustat i/o un entorn empresarial suficientment sanejat, emprenedor i visionari. Això, però, haurà de ser objecte d’un altre article.

Noves eines per a una vella feina

Al blog d’Escacc llegeixo que segons una enquesta recent, “la majoria dels professionals de la comunicació menystenen les xarxes socials”. “La meitat dels enquestats ha expressat la seva convicció que el paper d’aquestes eines està ‘sobrevalorat’, tot i que el 65% dels que es defineixen com a ‘bloggers’ en discrepen. El 60%, a més, creu que han influït negativament sobre els mitjans tradicionals.”

¿Tan poc ens estimem, que creiem que un sol ocellet és el que ha ‘revolucionat’ la nostra feina i de pas aquell món que, imprudentment, ja donàvem per descomptat? Una part dels nostres col·legues no han sabut (o no han pogut?) anar més enllà de les ‘marques’; dels noms, vaja.

I és que… no és Twitter, no és Facebook, no és Google+; és un lector que ha canviat per sempre més; és una notícia sense principi ni final; és un kiosk instal·lat a cada casa. Twitter, Facebook, Google+ són, doncs, les eines que cal aprendre a fer servir apropiadament en un escenari on es mantenen els reptes de sempre de la professió: el rigor, la independència i el compromís.

El manual d’ús d’aquests nous instruments l’estem escrivint ara mateix i entre tots; potser a voltes erràticament i, segur, amb anades i vingudes que ens descol·loquen i ens inquieten, però és així com anem reinventant la professió. Noves eines per fer la ‘vella’ feina.

* Llegiu l’article complet a Media.cat, publicat el 12 de novembre de 2011. 

Reinventar-se, l'obligació permanent

És periodista i escriptor. I potser assagista. També ha tastat la gestió i la comunicació política. «Prefereixo deixar estar les etiquetes i… anar fent coses. Aprendre i compartir el que calgui.» Avui és una de les veus més escoltades del periodisme a la xarxa. Es diu Joan Carreras, Janquim, i és el meu entrevistat a la secció de Tasques Connectades del número de setembre de la Revista d’Òmnium Cultural. 

Un tastet de l’entrevista –per cert realitzada via twitter–: “Per Vida a Mart em referia a la visió que de vegades hi ha d’Internet des del periodisme… com si Internet fos un món a part i no part del món.” “Sóc un narrador. Amb més o menys fortuna. El periodisme és un dels oficis que he fet. És una provisionalitat. Reinventar-se és quasi una obligació permanent.” 

L’entrevista sencera la podeu llegir aquí i totes les Tasques en aquest altre enllaç.

Va, sí, fes-ho (del futur del periodisme)

Diu el New York Times el que molts sabíem. L’anunciado en TV d’abans és, avui, un mitjà global en anglès dient coses com: “gent, que no es la quantitat, que és la qualitat”. És obvi, sí, però les obvietats, d’òbvies que són tendeixen a la invisibilitat. Recordem els primers temps de les xarxes socials? Aquella boja cursa per tenir més amics i seguidors que ningú. Confoníem un públic ampli amb el nostre poder d’influència i prescripció. L’equació fallava de totes totes, sí, però i què?, mira, tu, per si de cas… 

Al final, a les xarxes socials no hi funciona res que no funcioni també en la vida, diguem-ne, presencial. Matrix és una bona pel·lícula, però és una pèssima metàfora del nostre món. Hi ha una sola ‘realitat’, avui i aquí i malauradament crec que encara és pertinent recordar-ho. “No, és que jo prefereixo el contacte personal…”, es defensen alguns com si es tractés de propostes excloents. [Continuar llegint l’article a Media.cat, on ha estat publicat originalment]

 

Benach 1.0

[Text escrit per a l’homenatge Benach 2.0, accessible aquí.]

Aquesta és la història de dues mirades que es van creuar una nit de Santa Llúcia de l’any 2004. És la història d’un moment efímer, d’un detall minúscul dins el moment majúscul que vivia una ciutat, la meva ciutat. Badalona.

Situem-nos al Palau Olímpic. S’hi celebrava la 54 edició de la Nit de les Lletres Catalanes. La ciutat vestida amb corbata i vestit llarg, els ulls de molts brillaven com joies. No passa sovint que Badalona surti als mitjans en positiu. Neguit i orgull. Ara ens toca ser el centre de les mirades. Ni que sigui per una nit.

Jo just acabava de dir quatre paraules com a president d’Òmnium Cultural a Badalona i baixava de la tribuna amb les cames una mica tremoloses. Mig m’asseia a la pesada cadira vestida de gala en la taula central. Les principals autoritats del país, al meu voltant. Uf. 

I descobreixo al President del Parlament que em mirava amb ulls còmplices. A la taula la conversa seguia animada i indiferent al meu tràngol davant dels focus. Però l’Ernest em responia amb un gest breu: “molt bé”, mussitava amb els llavis i amb un lleu moviment de cap. Jo m’hi tornava amb un somriure més aviat sorprès. 

Potser avui enlloc d’un gest d’ànims hagués estat un twit. Segur. 

És només una història petita, de tan petita que quasi no és història. És el Benach 1.0 que vaig conèixer l’any 2004.

Tan temps després, a mi em diu molt d’una persona i d’una manera de ser, a la política. El seu pas a les xarxes –l’imprecís terreny que ell ha ajudat a convertir en un espai tranquil i generós– estava cantat. 

Això no ho vaig veure aleshores. Ho veig ara.

Hi ha notícies que només estan aquí

Vilaweb va néixer com un diari, fa 15 anys. I 15 anys després continua sent això mateix, un diari. Hi havia (i hi ha) un clar compromís amb un territori i una sòlida agenda pròpia, els dos ingredients principals d’una capçalera d’èxit. Aquí ens interpel·la cada matí una mirada perfectament reconeixible. La distingiríem entre una multitud, aquesta mirada. Hi ha notícies que només trobem en aquest espai, ras i curt.

Parlem així de Vilaweb perquè sempre va ser, principalment, un projecte periodístic.

També ha estat (i és) un referent en l’aplicació de les noves tecnologies en el periodisme. Però sempre m’ha semblat que insistim massa en l’aspecte tecnològic, al voltant de Vilaweb. D’acord: Internet ha estat l’instrument que ha servit per fer un periodisme extés capil·larment arreu del país (les famoses edicions avancen uns quants anys el fenomen dels mitjans hiperlocals!), que ha permès avançar en la línia de l’aleshores incipient paradigma de la conversa (amb un ecosistema de blogs avui encara molt viu). Vilaweb, el diari digital nadiu, va entendre molt aviat que una capçalera és, avui, moltes coses a la vegada: lletra, imatge, veu, presència.

Tanmateix, la tecnologia ha acompanyat sempre una idea; la idea de fer un diari, un bon diari. La tecnologia ha aportat eficiència i més emoció. Però per si sola –perdoneu l’obvietat– hagués servit de ben poc.

Gent de Vilaweb, Assumpció, Vicent… ens heu fet molt millors ciutadans, aquests darrers 15 anys. Gràcies.

Que la informació és com l'alcohol

Et mires el teu ‘inbox’ amb terror, com si fos una selva fosca i xisclaire, mentre et preguntes quant de temps fa que no apagues l’ordinador. El cap de setmana fa temps que ha deixat de ser aquella habitació amable en la que hom esperava poder fumar en pipa i col·leccionar segells per ser un volàtil estat mental conjugat en condicional. Al metro, quan tanques els ulls, és com si fessis zàpping entre les coses que no faràs. No és que no sàpigues què fer, és que no temps temps per fer-ho tot. Et pots morir de gana. Et pots morir d’un empatx. Que la informació és com una beguda alcohòlica, que sempre en vols més, i a vegades ja no saps ni perquè. En el fons la feina del periodista, com la del barman, sempre ha estat la d’administrar-nos amb subtil ofici –un gota gota i un bon esmòquing– la nostra ànsia de saber més. La premsa anglosaxona es devia inventar el format de ‘llista’ (a les quals és tan aficionada!) per ajudar en aquest procés de selecció. Els 10 homes més rics, les 10 ciutats més boniques, els 10 millors directors de cinema, les 10 capçaleres més influents, els 10 llocs que has de conèixer… o els cinquanta millors plats i els llocs on menjar-los. Precisament: “The 50 best things to eat in the world, and where to eat them” és l’article publicat per Killian Fox a l’Observer britànic aquesta setmana. L’article és prou curiós (i molt discutible). Els estressats, però, han de saber que hi ha tres plats que es poden menjar a prop de casa; dos a Barcelona –patates fregides a la Cova Fumada, de la Barceloneta, i tapes, a Cal Pep, a la plaça de les Olles– i un altre a les Illes –porc, a Estellencs, Mallorca–. Tic-tac… el temps corre! Encara te’n queden 47!

Cinc blogs per descobrir

Blog Day 2009

Avui 31 d’agost és el Blog Day: aquests són els meus cinc blogs recomanats segons les normes de participació d’aquest esdeveniment mundial. Hi ha tants blogs interessants… però he hagut d’acotar la meva selecció a cinc. He decidit enllaçar a blogs amics que es mouen a la xarxa amb discreció (bé que amb eloqüent qualitat) i que, per tant, potser no coneixeu. Si el Dia del Blog és la gran festa de la blogosfera jo, avui, em permeto venir acompanyat d’alguns amics. Crec que us agradaran.