He vist amb pocs dies de diferència les dues pel·lícules que, amb la producció de Benicio del Toro, Steven Soderbergh ha dedicat a El Che, El Argentino i Guerrilla. Són dues pel·lícules molt diferents, que expliquen coses contradictòries. M’ha sorprès. Les dues parts; filmades amb la perfecció habitual en Soderbergh, autèntic mag de la cinematografia; es van presentar en un únic muntatge de més de quatre hores a Cannes, el maig de l’any passat. Però és recomanable veure-les per separat, fins i tot deixar passar uns dies entre una i altra. Diria, igualment, que no és necessari veure-les ordenadament.

En la primera brilla la revolució entesa com un joc de peces de domino: l’avenç imparable de la justícia, el puzzle que encaixa, la justícia poètica. És el Che victoriós, que mostra el camí recte, quan tot és possible (i tot està per fer). A la segona, la història cau en l’atzucac de l’absurd, la dialèctica de la història sembla parar el tic-tac en una selva filmada amb llum de desert. L’esperança esdevé suïcidi. Què va empènyer Ernesto Che Guevara a voler continuar la lluita en la ferèstega Bolívia? Convertit en ‘sant’ va veure el martirologi com l’última solució digna a un somni que no havia sortit tan bé com pensava? O va ser la bogeria, el messianisme del revolucionari omnipotent? La producció fa una el·lipsi important entre l’entrada de l’exèrcit del 26 de juliol a l’Havana i la partida de Guevara, a continuar la revolució. Què va passar entre el Che i Fidel un cop derrocat Batista? Com va viure la crisi de la Bahía de Cochinos? I les pressions del bloc soviètic? Ni Soderbergh ni Peter Buchman, el guionista principal, estan gaire interessats en explicar-ho. Però és que el Che, la pel·lícula, no és ni un biopic a l’ús, ni un assaig històric. Hi ha un punt de vista agosarat en aquesta producció i que la deixa en una mena de terra de ningú. Aquesta indefinició fa especialment interessant aquesta producció, sobretot la segona part (la millor, amb diferència). El personatge, el Che, es va construint a partir de la mirada de la càmera, que vol ser neutral, innocent, neta, vertadera. Tanmateix, cap càmera pot filmar així, cap càmera pot fer-nos oblidar que algú crida ‘acció’ i segueix un guió. Tampoc cap mirada humana es pot abstraure del subjecte i el seu entorn. La pel·lícula ni comença ni acaba: és com mirar una foto antiga que ha perdut el seu lloc en l’àlbum. Aquesta sorprenent impressionisme és la singular aportació de Soderbergh al personatge. Les fotos antigues expliquen moltes coses… però en guarden moltes més. Així passa també en aquest díptic fílmic.