Segurament els creatius de publicitat han abusat d’aquella imatge en què una noia discretament maquillada i amb el cabell ros recollit en una cua s’apropa als llavis una tassa fumejant mentre els seus ulls es perden enllà de la finestra. A fora plou, naturalment. Emblicada amb una manteta de tons terrosos, la noia escolta distreta una música de fons, que no diu res, però que ho diu tot. Una cantant que podria ser la Norah Jones va xiuxiuejant promeses, en preceptiva veu baixa, gràcies a una calefacció que escalfa com cap altra o a un capuccino ben fals que, amb tot, sembla genuí i és ben fàcil de preparar. Hem vist molts anuncis com aquest, n’hem vist tants que la nostra memòria publicitària ens fa engegar algun mecanisme ocult al nostre cap quan la pluja ens enganxa a casa, fa fred a fora i tenim a mà una tassa. Cap de setmana passat per aigua… i jo em preguntava diumenge al matí si la publicitat no ha esdevingut, de fet, una forma de viure la nostra vida. Ho feia embolicat amb una manteta i amb la mirada perduda finestra enllà. De fons sonava una cantant que podia ser la Norah Jones, però que era la Shelby Lynne amb el seu excel·lent tribut a Dusty Springfield, Just a little lovin’.
Foto: El meu badiu, ahir a mig matí.