He de dir que a mi m’agraden els epílegs a les pel·lícules, per bé que és un clixè ben clàssic dir-ne pestes. Ja sabeu: després d’una fosa en negra una veu en off o, millor, uns subtítols, van explicant que s’ha fet dels personatges que hem acompanyat durant 90 minuts o més: tal o qual són ara empresaris d’èxit, aquest i l’altra s’han casat, aquell va viure fins als 90 anys i va redactar les seves memòries en tres volums, va escalar no sé quina muntanya a partir de la via més desconeguda, més difícil, més perillosa o es va podrir a la presó. M’agrada saber què s’ha fet dels personatges amb els quals m’he fet, ni que sigui per uns minuts, ni que sigui en universos llunyans. Segurament això és el que distingeix un cinèfil d’un crític de cinema. El cinèfil queda atrapat en la història, el crític o l’expert queda seduït per l’artifici que amaga la història. L’un resta ben assegut a la butaca amb la boca oberta, l’altre té l’ànsia de saber què s’amaga rera la pantalla. Un aplaudeix el truc de màgia, l’altra malda per descobrir els secrets dels mags. Però, és clar, tot cinèfil és en el fons un crític de cinema… Sex in the City, la pel·lícula, és un d’aquests epílegs convertit en pel·lícula. I no funciona. No funciona. I ho diu el cinèfil, i ho diu, ja em permetreu, el ‘crític’. Com a molt, s’ha dit no sé si encertadament, el film de Michael Patrick King és com un capítol dolent de la sèrie produïda, com la pel·lícula, per Sarah Jessica Parker. No sé si encertadament, deia, perquè tots sabem que no hi ha capítols dolents a la sèrie. El projecte televisiu va acabar de forma agredolça i un pèl sobtada. D’acord, d’acord. Faltava un epíleg, si! Però no calia una pel·lícula. N’hi havia prou amb un cinc minuts, a tot estirar. En sobren 140.