Finalment he enllestit les prop de sis-centes pàgines d’Acció de Gràcies, l’última novel·la de Richard Ford. Han estat dos mesos de lectura atenta, a estones esglaiada, a estones meravellada. Buf! No ha estat fàcil, l’escriptor nordamericà ofereix, de nou, un recorregut minuciós per la vida de Frank Bascombe (vint anys després d’El Cronista d’Esports i onze després del Dia de la Independència). Ford delimita l’acció durant tres dies de la tardor de l’any 2000, temps durant el qual l’ara agent immobiliari de Nova Jersei recorre l’estat jardí reflexionant sobre la vellesa, la paternitat, el matrimoni. Són els temes que ja articulaven, en bona part, les seves anteriors obres. En aquest cas, la mort i la malaltia guanyen pes en la trama, en la qual, i en termes de ‘bestseller a l’ús’, no passa res. Literalment. Però no és per això que Acció de gràcies és difícil: no és l’aridesa del plantejament argumental, sinó  l’intens i esgotador diàleg que el lector es veu obligat a mantenir amb el protagonista. Ford excel·leix en el seu recorregut per les esquerdes de l’amor i les fosques cambres del dolor i la pèrdua. És impossible llegir aquest llibre i no afegir el propi neguit –temperat per la prima però irrenunciable esperança– a la cerca del protagonista. I enmig d’aquesta magnífica catarsi literària, Bascombe, el meu personatge de novel·la preferit –i estimat– va fent camí, tot fent corves, pujades i marrades, mentre il·lumina amb lletres perdurables el meu, de camí.