[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el 6 de juliol de 2010]

Hi ha una idea que s’estén amb rapidesa, aquests dies. Que hi ha dues Catalunyes i que aquestes s’articulen a partir del contrast de banderes: les espanyoles en fervorós suport de ‘la roja’ i les catalanes en dolguda penitència per la retallada del TC a l’estatut. Són molts (som, perdó) els que anem mirant balcons amb l’ai al cor, com si volguéssim llegir en els balcons el nostre futur com a país. Hi ha contrast de banderes, és clar. Però això vol dir que estem davant d’un joc de contraris? Crec que no exactament. Ep, o almenys aquesta és la meva intuïció (res més, res menys).
… El dia 10 sortirà al carrer una representació important, –per activa, per compromesa, per diversa–, del país. No s’hi mostrarà la Catalunya independentista (que també) sinó la veu de milers i milers de ciutadans que se senten subjectes actius del seu futur… alguns dels quals –sí– s’alegren amb el triomf de la selecció espanyola. La manifestació “Som una Nació, Nosaltres decidim” convocada per Òmnium ha despertat un consens sòlid –malgrat el secundari debat sobre l’encapçalament– al voltant de la idea de refundació col·lectiva. Benaurades les comunitats que poden reinventar-se (nota al marge). Catalunya és molt més complicada, per sort, que el joc de comptar banderes als balcons. No serà una manifestació independentista, ni una manifestació autonomista; aquesta. És aviat per això, que aquesta onada encara no ha arribat a platja. De moment –i això no és pas poc!– serà la manifestació que normalitza el ‘nosaltres’. Nosaltres; tan diversos, tan rics, tan plens de futur; i el procés que hem iniciat per decidir què i com volem ser en aquest tros de món. Nosaltres…