[Resposta convertida en post a un comentari de Joan Carles Isal, que criticava el fet que moltes persones hagin destacat el fet que a més dels castells i el cant de la Sibil·la, la UNESCO hagi reconegut també al flamenc com a patrimoni cultural immaterial del món.]

Sóc dels que ha afegit ‘flamenc’ a la llista, gens apressadament i amb cap ganes d’exercitar cap “cosmopolitisme mal entès”. En fer-ho, no he volgut menystenir el reconeixement als castellers. Aquesta era la notícia principal, ahir: important, merescuda i necessària.

He afegit el flamenc al meu llistat d’alegries perquè el flamenc és una manifestació cultural nostra, la qual ha estat incorporada amb naturalitat (és a dir, ha estat digerida i finalment reinventada amb encert) per desenes d’artistes catalans (per no parlar de milers d’aficionats).

I em sembla del tot coherent (lluny d’aquesta “típica manifestació d’un subconscient acrític” en la qual situes tanta gent) destacar el flamenc, alhora de felicitar-nos pels reconeixements de la UNESCO. Especialment si ho fem des d’una ciutat com Badalona. Al capdavall, alguns dels (…)

(…) nostres artistes amb més projecció estan situats en les coordenades (sempre àmplies) d’aquest gènere. Un gènere ben viu a la ciutat (artistes, Tertúlia, la gent vinculada amb les ‘hermandades’). Però hi ha més, és clar.

A Catalunya, s’ha reinventat una part del flamenc. Ja va passar amb la rumba (que n’agafava algunes coses) i està passant ara amb una part del flamenc-fusió (o com n’hàgim de dir): Poveda, Migas, la feina del Taller de Músics… Hi ha un flamenc que neix aquí, que parla d’aquí. Després hi ha, és clar, els interessos comercials, i els intents de relacionar aquest estil amb un determinada identitat (“la raza i olé” vs. “això no és nostre”). Tu apuntes alguns d’aquests temes. I la cosa, sí, donaria per molt més. En tot cas, tinc la sensació que, com sempre, la realitat s’entesta a espatllar-nos bons titulars (i també les grans anàlisi polítiques).

Però en tot cas, estic d’acord en una cosa, Joan Carles… aquests interrogants que poses en el ‘nostres’ en el teu breu escrit. En efecte, les cultures vives es pregunten moltes coses, fins i tot quin és el seu subjecte, fins i tot quin és el seu objecte. En vols dir ‘retro-postmodern’. No ens barallarem per una (una més!) etiqueta! Al final, a mi el que m’engresca és allò que em costa classificar i entendre.