Biutiful és un altre dels contes morals de la factoria d’Alejandro González Iñárritu. Hi trobem, com a Babel, 21 gramos i Amores Perros, una aproximació calidoscòpica i ben (massa?) carregada d’intenció a grans temes de l’actualitat, de la que s’escriu en majúscules. El director mexicà ha trobat una manera ben personal de relacionar el dolor i el fracàs íntims amb la èpica dels grans reptes socials del segle XXI: la droga, la soledat, la globalització, la violència, la immigració… Biutiful segueix aquest camí. L’acció, en aquesta ocasió, transcorre a Barcelona, port franc de la globalització de la patera.

La ciutat està retratada de forma molt suggerent a través d’una mirada volgudament monstruosa, dickensiana, fins i tot: colors foscos, carrers bruts, roba arrugada. Gonzalez Iñárritu parteix d’un plantejament interessant, que parteix de posar l’accent en allò que és sobrenatural (la pel·lícula, de fet, comença i acaba amb un somni premonitori i el protagonista és una mena de ‘xamán’ que allibera els morts en el seu camí cap a l’eternitat). És hàbil, el director, per mostrar-nos a nosaltres; espectadors situats en la comoditat d’una sala del centre de Barcelona; la realitat que hem mirat sense veure per arribar als cine. El bruixot interpretat per Bardem comunica amb el més enllà, però també ens comunica a nosaltres amb els fantasmes que fan funcionar els engranatges de la ciutat.

La llàstima és que, finalment, el director es perd en un metratge exasperantment llarg i que hi ha un moment que la pel·lícula perd el nervi i el focus volent donar massa respostes. Biutiful comença com un conte moral i acaba com un conte moralista.