“Picar pedra”, publicat recentment per Saldonar, és una contribució singular al debat independentista. Els seus autors, Joan Puigcercós, Josep Huguet i Francesc Codina, són tres militants d’ERC amb molta feina política a la motxilla que, amb tot, aconsegueixen situar la seva aportació més enllà del fàcil ‘jo ja ho deia’. Són una mica més de 200 pàgines organitzades en 50 reflexions que es llegeixen amb facilitat i que ofereixen moltes pistes per ajudar a enfocar el present i, sobretot, el futur. Els autors no ‘fan la feina al lector’, sinó que aquest acaba la darrera pàgina amb deures. “Esperem que la lectura del llibre us hagi agradat, que us hagi proporcionat prou informació i prou ben argumentada perquè hàgiu pogut consolidar o modificar lliurement, els vostres punts de vista”, es pot llegir en el petit text que clou el volum.

On som? Què hem de fer per seguir avançant? Amb quines premises? Quins són els condicionants? Què hem après del que ha passat fins ara? Els autors, ara mateix lluny de la política activa, escriuen sense cotilles (mullant-se, vaja) en un text ‘sec’, despullat d’èpica, però clar i, sí, urgent: no malmetre cap oportunitat. Una crida que és especialment punxant aquests dies diletants, a l’espera d’un govern que no acaba de concretar-se.

En paraules dels autors: “no es pot plantejar un full de ruta cap a la independència sense que hi hagi una assumpció honesta i precisa de la realitat política i social del país. L’autoengany mena a la frustració i bloqueja els diagnòstic realistes del suports reals que té el moviment a Catalunya. Els interrogants s’han de contestar sense exageracions ni il·lusions i amb la voluntat de no transfigurar la xifres, de manera que la resposta a la pregunta sobre la majoria independentista només pot ser aquesta: per ara no és suficient. El moviment té prou força per ubicar el projecte de l’Estat Català al centre del debat polític, però necessita agafar més músculPer assolir totes les condicions polítiques i socials que facin possible la independència.” (pàgina 183). L’objectiu? “Determinar en quin front, en quina trinxera, en quin moment i amb quines forces hem de comptar per resistir, consolidar, avançar i acabar guanyant” (pàgina 209) El llibre no és una guia per ser independents en 15 dies, ni tan sols planteja un full de ruta; però és una invitació a pensar i repensar el procés, que lliga, és clar, amb altres aportacions de l’òrbita ERC (en especial amb Tornarem a Véncer, de l’Oriol Junqueras i Marta Rovira, però també amb En defensa pròpia, de Joan Tardà).

Dues idees, que em ressonen també en clau Badalona:

• “… en el cas d’ERC, això vol dir travessar els murs de les seus i vincular-se a tota la gent independent que pel seu treball o ideologia es troba en l’òrbita del partit, que sovint l’han vist com un artefacte reclòs en ell mateix i fins i tot inaccessible. S’hauria de treballar més a la recerca de persones i en l’articulació de debat sobre idees que ajudin a la confluència en accions socials compartides i a la confecció de programes electorals, que no poden ser elaborats només per quadres directius caldria incorporar més veus procedents dels sectors més disruptius de la societat i capaces de portar elements de programa i línies ideològiques que permetin obrir camí en qüestions estratègiques i, alhora, orientar els ciutadans amb criteris coherents d’actuació.” (pàgina 49)
• “El projecte república ha d’obrir fronts i diversificar opcions d’aliances, i en aquest context la negativa explorar pactes amb altres formacions s’intueix com un error que empetiteix un moviment que necessita justament el contrari, bastir tots els ponts que calgui amb aquells amb qui tingui causes comunes, encara que no comparteixin l’objectiu de la independència. Aquesta possible entesa podria fer-se més necessària per la crisi de la Covid19, que exigirà responsabilitat, humitat i generositat a totes les formacions polítiques per superar l’impacte econòmic que afecta i seguirà afectar el país”. (pàgina 181)

En definitiva, una necessària reivindicació d’una manera de fer política que és assaig i error, certeses i dubtes… i que és camí i acumulació. I aquí sí l’autoritat que projecta el full de serveis dels autors. El millor del llibre, però, són els interrogants plantejats perquè aquest llibre no és un ‘final’ sinó que és una brúixola (un GPS, apunta el prologuista Àlvar Llobet). La via àmplia i els acords amb altres partits, la conformació d’un espai amb la CUP, la mesa del diàleg, el paper del PSC, el sentit de la confrontació directa, etc.

I que, efectivament, cal seguir picant pedra, i que la millor manera de fer-ho és no només fent treballar les mans, sinó afinant, també, vista (mirada llarga) i orelles (entendre tots els accents del país).