“Lentament, en el camí de tornar les coses a lloc (tot comprovant que no hi ha un lloc per cada cosa ni una cosa per cada lloc).” Ho escrivia dissabte passat al meu twitter i en uns pocs minuts la sempre activa Trina Milán en feia un RT. Un RT? Aquesta sigla prové de Re-Tweet; l’acció de reenviar, tot citant-ne la font, un dels comentaris de 140 caràcters que alimenten aquesta comunitat virtual. És una forma ràpida i eficient de compartir coneixement, d’aflorar coses interessants en la boca dels seus autors per portar-los a un nou públic. És més que un acte de generositat; això implicaria l’acte de concedir el favor i és més que això… és un acte de aprenentatge solidari. Que això és la xarxa, avui. La suma dels centenars de twits que hom llegeix al dia conformen un corpus dinàmic, molt viu (la funció de RT encara ho fa més evident, això) i que vinculem a la curiositat, la reflexió, la quotidianitat i la informació. No es poca cosa. El meu twitt, en ser publicat va deixar de ser meu. Això passa amb tot: una cançó, un poema, una pel·lícula. Només que aquí ‘passa’ més ràpid, l’experiència envigorida per la tensió de la immediatesa. La meva reflexió va esdevenir també la reflexió dels seus lectors. El que jo volia dir amb “el lent camí de tornar les coses a lloc” deu ser força diferent al que li devia suggerir a la Trina. I ja és això. La frase era meva, i després seva. I finalment de ningú. I entre aquest post i aquell twitt han passat una bona colla de dies. I enmig hi ha hagut molts més twits, RT: enllaços intercanviats, informació difosa, pensaments contrastats… el corrent imparable dels que comparteixen a temps real.