Continuem l’anàlisi del 28N (amb la vista posada al 29M). Després de la immigració, toca el debat identitari. En clau metropolitana. Som-hi?
Amb el debilitament galopant del PSC (autèntic partit frontissa, avui abocat a un ser o no ser dolorsíssim per cru i inesperat) la falla nacional es fa més abrupta, després del 28n. Guanyen pes dos partits (PP i C’s) que recullen amb naturalitat (però amb moltes trampes!) la incomoditat que sent una part de la població amb el reforç del procés de construcció nacional. A l’altra banda, veiem un bloc majoritari, difusament sobiranista i encara més difusament independentista que assegura, això sí, una centralitat forta (malgrat tot) d’un projecte inclusiu de país. En aquest espai domina CiU (avui) però s’hi inclou també ERC, SI i parcialment ICV. I el PSC? Hi era, hi ha estat. Però… –‘ser o no ser?, es debaten al carrer Nicaragua–; hi serà? Ai…
Avui es desafien obertament alguns dels consensos de la transició (immersió lingüística, discriminació positiva, etc). Fa un temps això semblava impossible. Ja no. En aquest context –el debat identitari es presenta més polaritzat– és més important que mai cercar de nou aquests espais de trobada; ampliar-los, vaja; renovar el consens dels anys setanta En clau de ciutat, en clau metropolitana, és imprescindible incorporar el PSC en aquest procés. Construir la nació? Li podem dir així. També li podem dir construir la ciutat, la plaça pública.
Quan la incomoditat amb aquest procés de construcció guanya pes, també han de guanyar pes les raons i els arguments que assegurin allò que de veritat ens empeny el compromís amb la igualtat d’oportunitats, la cohesió social, la riquesa cultural.
+ foto: extreta de la meva pàgina de flickr.
En la meva opinió, no o no massa.
Definitivament, el PSC jugava a intentar-ho (tot i que jo crec que, més aviat, se’n desinhibia).
D’acord amb l’esperit integrador de CiU, potser la d’ICV (que no crec que mai ha parlat d’identitat fora de la càmera i perquè tocava) i d’una part d’ERC (potser la banda de Carod, crec que no tant la més bel·ligerant de Puigcercós i de la majoria de les bases). Definitivament no, en la meva opinió, la de SI. I, en absolut, però de signe contrari, PPC i C’s.
No entenc com afirmes que el debat ha estat integrador i alhora més polaritzat — essent aquesta darrera la visió del panorama que comparteixo — quan a mi em semblen posicions si no oposades, sí difícils de compaginar.
Les identitats col·lectives — com la religió, que forma part d’aquesta definició — o es fomenten activament o surten de l’agenda, es renuncia a la seva construcció i es deixa que la identitat s’atomitzi i n’hi hagi tantes com persones.
Ens ho estem trobant amb la (necessària, crec) crítica al favoritisme que l’Església Catòlica té a Espanya. Peró, en el camí cap al laïcisme, la tendència està essent contra l’Església Catòlica, en concret, i les religions, en particular.
Però fujo d’estudi: crec que mentre les identitats col·lectives siguin a l’agenda, se n’afavorirà un model vers l’altre, l’estàs amb mi o contra mi. Crec que la identitat col·lectiva inclusiva és com allò del Principi de Heisemberg: si és identitat col·lectiva, no és inclusiva; i si és inclusiva, no és identitat col·lectiva.
I on diu identitat col·lectiva diem-ne nacionalisme. Del color que sigui.