L’article de Lean defuig el tremendisme, cosa que s’adiu amb la sòbria capçalera que l’acull. Però assenyala de forma clara l’augment de la capacitat destructora de les nuclears (bé que també reconeix que amb la nova tecnologia un accident és més difícil). Lean desemmascara als accionistes d’una indústria que ha sabut situar-se, inexplicablement, a la lleixa de les energies netes. El debat sobre les nuclears no s’ha d’evitar, però ens hi hem d’aproximar sense ‘oblits’ sospitosos: els residus, els riscos, la difícil gestió en el territori… La nuclear és, de fet, una tecnologia usada en moltes parts del món i que forma part del mix energètic de molts països, també el nostre. És pertinent i necessari parlar-ne. L’article de l’Independent és un oportú recordatori que cal desconfiar de les solucions màgiques.

Una altra de les indústries que s’apunta al ‘greenwashing’, la paraula que els anglesos han hagut d’inventar per descriure l’ecologisme com a eslògan publicitari, és la del carbó. Al Guardian, fa uns dies, es creuaven dos contundents articles sobre les polítiques verdes d’Escòcia… o, millor, sobre les polítiques pretesament verdes d’Escòcia. L’autor d’un dels espais més interessants del sempre recomanable rotatiu anglès, el Fred Pearce’s Greenwash, denunciava que el govern escocès es vol presentar com a líder de l’energia neta al món, però que ho fa sense renunciar a la potent indústria del carbó present, històricament, en la vella  -i ben verda- nació europea. Pearce recorda que la tecnologia de captura de carbó, defensada pel govern Salmond, es troba en un estat molt incipient -i que per tant no es pot vendre encara com a alternativa- i remarca també que és cert que les noves centrals de carbó contaminaran menys que les antigues, però tot i així continuen embrutant més que altres tecnologies disponibles. És agosarat, prematur i cínic parlar del carbó com una energia neta, per tant. La columna de Pearce ha estat resposta pel ministre de medi ambient, Jim Mather. La polèmica entre Pearce i Mather està tractada amb molta cura pel diari: el lector pot contraposar una i altra visió, però no ho fa sol: un seguit d’enllaços a pàgines específiques del diari (per exemple, aquesta) l’orienten i l’ajuden a formar-se una opinió. El lector no és el mer espectador que es mira la discussió perplex i progressivament desanimat, sinó que és el ciutadà que s’interessa i fa ‘clic’ per saber-ne més, cada cop més compromès.