“La idea que la veritat acabarà prevalent no funciona. La ‘veritat’ ha estat allà en les dues darreres dècades i res ha canviat.” Són unes paraules d’Scott Mandia, professor de física del Suffolk County Community College de Nova York. El científic reivindica la tasca d’un grup de reacció ràpida format per científics i que, en els últims mesos, ja ha engrescat una bona colla d’investigadors per “respondre, activament, i anar allà on hi ha els debats i les audiències més hostils” amb la lluita contra el canvi climàtic. Aquest grup està impulsat en bona part per John Abraham de la St. Thomas University de Minesota. La seva idea és que els científics s’han de mullar políticament i han de comprometre’s “agressivament” per denunciar els escèptics amb els plantejaments científics al voltant dels efectes que pot tenir sobre la humanitat el sobreescalfament de la terra. [.. continua..]
La crida d’Abraham, que se suma a d’altres de menys bel·ligerants com la de l’American Geophysical Union, és una reacció evident a l’auge del soroll negacionista, als EUA. De resultes de les darreres eleccions legislatives, prop de la meitat de nous congressistes són escèptics, d’acord amb l’anàlisi de diferents continguts electorals elaborat pel Center for American Progress, un think tank liberal. Hi ha una comprensible urgència en la comunitat científica nordamericana. Comprensible i, crec, també oportuna.
Però la notícia és simptomàtica d’una carència important. Està bé que els científics entrin en la discussió aportant coneixement, context i dades. Que ‘entrin’, diem. Perquè… on eren, abans? Són molts els científics que han entès que part de la seva feina està en la comunicació (entesa des d’un punt de vista ampli: comunicar a la ciutadania, comunicar als prescriptors, comunicar a les persones que prenen les decisions). On eren abans?, dèiem. La pregunta és injusta, d’acord; però ens interpel·la, i és necessària. Molt. Perquè em sembla que hi ha una part important de la comunitat ha viscut sense acabar de voler abordar amb la profunditat necessària la pregunta: què és un científic, avui? Com ha d’intervenir en els grans debats estratègics de futur?
Al nostre país, l’Associació Catalana de Comunicació Científica fa una tasca discreta però molt important des de fa anys. És una potent comunitat virtual on tenen lloc, ben sovint, debats de gran nivell… per cert, que algunes reflexions que s’hi aboquen tenen la capacitat per encendre l’espurna en debats més amplis. Per sort, són cada vegada més els científics que entenen que cal abordar la discussió sobre el paper social (i polític) del científic.
Les unitats científiques de resposta ràpida (els americans sempre tenen aquesta habilitat pels noms cridaners) són una bona reacció que, tanmateix, tindrà resultats més que incerts. No n’hi ha prou amb respostes ràpides.
El científic ha de repensar el seu rol, avui; sense defugir l’autocrítica. Amb valentia i modèstia. Ara més que mai ens calen debats ben informats, ara més que mai ens cal una mirada rigorosa, exigent. Necessitem científics compromesos. El científic per si mateix difícilment trobarà la solució als grans reptes que ens ocupen; però juga un paper imprescindible en el procés de construcció de la solució que és, al capdavall, la política.
* PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT.
