Hi ha una parella que s’abraça ben a prop de l’enorme volta ferrada de l’estació de França. Han anat caminant fins allà on comencen les vies: damunt els seus caps hi ha fils elèctrics, semàfors i senyals hermètiques. Aquí més que en cap altre lloc, la ciutat es revela com el que és, un mapa incomprensible. Els acompanya un vent insistent, que té el color del plom i  uns núvols gegantins, que prometen pluja. L’estiu no començava aquest cap de setmana? La parella ha buscat els raïls, potser cercant el consol de la metàfora (el viatge que comença?) i allà, entre un avís de perill i un llarg fanal, porten ja una bona estona. El vigilant de l’estació se’ls va mirant, andana amunt, andana avall. Té poca feina, a aquesta hora del capvespre. En un moment determinat, li sembla escoltar una música llunyana, sostinguda per uns violins tristos i una veu de dona, arribada en exclusiva a Barcelona en un avió de paper couché. Doncs sí: és la Doris Day i sona el seu etern Qué será, será. Torna a mirar la parella. Estan ballant descalços, molt junts. … I el vigilant continua la ronda. Quasi sense fixar-s’hi comença a xiular la melodia d’aquest gran himne a l’incertesa i prèn el relleu de la cançó: Que será, será… whatever will be, will be.