Aquestes eren dues de les meves eines de treball, almenys fins la setmana passada. Dijous passat, un robatori fortuït, absurd i imprevist (com molts robatoris) em va deixar orfe de portàtil, de càmera i d’ipod. He perdut una inversió econòmica significativa, però res més. Els arxius, els contactes, les fotos o les cançons que contenien aquests aparells estan ben protegits en un disc dur. És més: amb la pertinent conrassenya, tinc bona part de la meva informació penjada a la xarxa. L’endemà del robatori vaig poder reprendre la feina seguint el fil de d’una última frase, en un google docs. És curiós: entre els objectes robats hi havia la meva agenda de paper. Sense ‘backups’ o cloud computing… la informació que contenia crec que està perduda per sempre. No crec que els delinqüents reclamin la ‘recompensa’ de 30 euros que jo, seguint la tradició Moleskine, havia posat a l’agenda. Tot plegat m’ha fet pensar en el valor de les coses… i en el fet que el que més val (les fotos, les cançons, els textos) és, de fet, el que no podem tocar. Per sort, és el més ‘difícil’ de robar.