No s’hi amaguen les musses, rera una novel·la; més aviat el desordre del taller: esquerdes, cops, ratllades, cargols collats al límit de la física… Com és una novel·la per dins? Com és una novel·la abans de ser novel·la? Quan comença a ser, una novel·la? La darrera obra de Vladimir Nabokov, “L’original de Laura”, s’ha publicat recentment en català i desperta (de nou) aquestes preguntes sempre pertinents per a tot lletraferit.

“L’original de Laura” no és exactament una novel·la. El seu autor no la va acabar i ha estat suspesa en una mena de purgatori literari pel seu fill. El dilema de Dimitri: què pesa més? ¿L’encàrrec del pare que volia, un cop mort, la destrucció de l’original que no va poder enllestir; o l’interés artístic de l’últim text d’un dels grans escriptors de la història? L’original de Laura és una obra fragmentada, amb un fil narratiu dispers, embrionari. Però també conté imatges torbadores, 100% Nabokov; retalls de bellesa desesperada; sinceritat tallant, veritats a 140 caràcters. Una novel·la? Això, finalment, acaba sent més més aviat un poemari.