Esborro la convocatòria d’una reunió i afegeixo una cita imprevista. Poso un interrogant al costat d’un dinar de feina i després el faig desaparèixer. Enllaço amb una fletxa una adreça i un nom i subratllo una paraula o dos. Unes hores després torno a aquestes mateixes paraules i les acompanyo amb un telèfon escrit amb lletra de formigueta. Amb la diagonal d’una línia determino que la feina ‘ja està acabada’ i en encerclar aquella frase és com si em prometés: ‘això no t’ho pots saltar’. Així ho faig un cop i un altre. I les vegades que convingui. No m’agrada entendre la meva agenda, m’agrada que la meva agenda m’entengui a mi. Escriure en llapis és en realitat una tècnica de memòria. El recordatori que cal estar sempre preparat per a qualsevol eventualitat.