2 thoughts on “El país dels xiuladors purs (apunt post-Diada)”

1. Hi ha molta, molta veritat en això que dius. I, tens raó, llenguatge, referents, estils… han de ser sotmesos a la prova del temps i l’eficàcia.

   WM.cat

   Reply ↓

2. De fet, jo també rumio sovint sobre aquestes i d’altres qüestions relacionades.

   De fet, tot superant la meva vergonya i timidesa, a risc de ferir alguna susceptibilitat —i ja em perdonareu—, m’atreveixo a afirmar que de forma més efectiva. Potser no tant eficaç, de fet, si se’m permet el matís. Matís aquest que, per altra banda, només es pot captar si ho expliquem, avui, servint-nos del llenguatge dels nostres pares o avis (mares i àvies).

   Amb tot, hi ha signes inequívocs de maduració d’un moviment que, de fet, des d’un punt de vista historiogràfic, és recent. És partint d’aquests orígens de vegades «bruts, baixos, rastrers…» —com diria en Llach— nascuts de dinàmiques de la resistència antifranquista que, de fet, hem pogut, podem i podrem superar tot plegat allò que ens angoixa, que compartim.

   Sense aquests orígens seríem verges cosa que, a la meva edat —i sense voler fer escarni avui dels fervorosos marians—, em permetré d’afirmar que no és quelcom de desitjable. Ser verge, immaculat, en aquest món de fets, és una magnífica metàfora de no tenir experiència en un àmbit vital —i no faig ironia, amb això de «vital».

   Són aquests, els purs: els verges. Aquests (normalment, homes) qui no s’han embrutit, qui no han davallat del seu núvol de superioritat i petulància, ni s’han arrossegat pel regnat de de les baixeses… aquests són els purs, els exquisits, i no «bruts, baixos, rastrers…».

   De fet, els independentistes catalans metrallats per controls de la Guàrdia Civil, morts en acció desesperada, ben «bruts, baixos, rastrers…», de forma no pas valenta sinó conseqüent, ens inquieten. Hom voldria eliminar-los, altre cop. La mort definitiva: l’oblit, el rebuig.

   Mentre d’altres (es) preparaven el terreny per a un canvi que no va canviar res d’essencial, aquells, els ara homenatjats, s’hi deixaven la pell, per la llengua, per la cultura, pel país, per la societat subalterna. Fent-ne bandera, no sé si de forma heroica. Ben segur que de forma pura, no. De cap manera. De fet, «bruts, baixos, rastrers… i tanmateix… Tanmateix millor així que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos». Clarament no eren els únics. Només que eren els nostres únics, i així cal reconèixer-los.

   De fet, sóc insubmís. Amb l’expressió «de fet», vull dir que sóc antibel·licista no només declarat, sinó exercit (no confondre amb ‘exèrcit’). En aquella època això significava jugar-s’hi la llibertat (la llibertat condicionada que tots i totes tenim, de fet). De fet, l’Estat espanyol em va condemnar per aquest motiu. No mereixo cap homenatge, per això, no em confongueu: érem 9.000 pollosos, grenyuts, barbuts, utòpics i jo era una peça més d’un moviment més ampli. Criminalitzat, en el seu moment. Qualsevol associació que tenia «prestacionistes», és a dir, que tenia gent treballant sense sou en la seva organització les quals persones no volien fer el soldat però obeïen l’ordre militar d’acomplir un càstig a canvi… qualsevol d’aquestes entitats exercia la violència indirecta contra els insubmisos. Legitimava des de la societat civil, en consens amb l’Estat militarista, la presó per a nosaltres.

   No jutjo pas, no sóc jutge. Jutjarà, si de cas, la història. Però per a mi és clar que aquests sectors, per bé que creguin ser immaculats pel que fa a la violència, per bé que no hagin engegat ni un sol tres, hi han col·laborat. I no pas amb qualsevol forma de violència, sinó amb la violència que oprimia d’altres: orgànicament, com a Estat. D’altres, reconeixien obertament que lamentablement havien de fer servir una certa violència (si és que per «violència» ens entossudim a entendre un atac a objectes, que no a persones; definició que jo rebutjaria, però bé…). Però convindrem que no era una violència (si en volem dir així) ni contra persones, ni contra pobles, ni contra pacifistes, ni contra classes subalternes, ni contra manifestants, ni contra institucions de la societat civil, etc. Aquesta matisació és important, de fet.

   Amb humilitat, però amb orgull, doncs, em reclamo —entre d’altres persones, algunes «de fet» i d’altres no tant factuals— amb prou autoritat per opinar sobre aquesta qüestió que ens ocupa: el bel·licisme. Contradictòriament, de fet. No sóc pur, ja veieu. Sóc un insubmís, suposat paradigma del lluitador pacifista disposat a anar a petar a cel·les de l’adversari que, paradoxalment (almenys, aparentment),  homenatja aquells qui van morir en combat, equivocats o no, tot somniant (però amb fets) la nostra llibertat, la llibertat de tot un poble.

   Volia distingir, en tot moment, aquesta temàtica en concret respecte del batibull —i perdó per l’expressió— de retrets que efectues en bloc, com si tot anés en bloc. I, parlant, de blocs (i, ara sí, em permeto la ironia) si hom té alguna idea nova, no només pot crear «un partit polític o, millor, un corrent crític»… també pots fer soroll creant una entrada (o un comentari a una entrada) en un bloc.

   Es per això que, de fet, he volgut comentar parcialment el teu apunt.

   Reply ↓