Manituana és una novel·la imprescindible. Està escrita a diverses mans pel col·lectiu de misteriosos creadors italians que treballen sota el nom de Wu Ming. És, de nou, i després de Q i 54, una aproximació ‘alternativa’ (alterglobalitzadora?) a la formació del capitalisme. En aquesta ocasió, els escriptors es centren en el naixement dels Estats Units d’Amèrica. A les portes del 1775, el llibre explica les dramàtiques vicissituds del poble iroquès; –les 6 nacions índies que poblaven el nord-est del territori, entre Nova York, Massachussetts i Pennsylvania–; un poble desencaixat en l’enfrontament entre els nous americans i els ‘vells’ anglesos. El llibre és ambiciós i complex; es llegeix amb avidesa, com un best-seller… només que Manituana defuig els llocs comuns i la filosofia barata que campen en les lleixes de les llibreries d’aeroport. És un llibre excepcional, aquest. És més que una previsible història dels EUA amb ulls d’indi, és més que una ingènua aproximació als natius com ‘bons salvatges’ rousseauians. En efecte, Manituana subratlla la mirada indis, però també la de les dones, la dels pobres de la metròpoli, els mestissos. Manituana és una reflexió lúcida sobre la forma com es contrueixen els països; una reivindicació dels oblidats en qualsevol procés de construcció nacional. Manituana, com les bones novel·les històriques, és en realitat una novel·la sobre el present. Amb un emocionat gust pel detall, amb versos ben calçats, i un estil narratiu fresc i àgil, els Wu Ming teixeixen una obra trista i torbadora en el seu desenllaç. La presumpta noblesa èpica de tota guerra acaba en un confús i gens catàrtic bany de sang. Les primeres pàgines de Manituana tenen una enlluernadora violència, les darreres mostren un món indesxifrable, impresvisible, estèril. Els mohawks que emprenen l’exili a l’acabar l’enfrontament cerquen Manituana… el seu paradís perdut? No. Més aviat el paradís que, tan de temps després, encara està per construir.