Comencem per la bona notícia: tenim pressupost d’inversions! És de prop de 18 milions d’euros per a aquest 2014; als quals cal afegir una quantitat similar a repartir entre els anys 2015, 2016 i 2017. Són dades oficials de l’Ajuntament i sí, són molts diners. A ningú se li escapa que en un context com l’actual això és una molt bona nova, i més amb un pressupost ordinari que ha consignat retallades del 40% en àmbits tan sensibles com els de l’educació, la joventut i la cultura. Amb 18 milions, es poden fer un munt de coses en un municipi com Badalona, castigat per la crisi com pocs i on no ha deixat de ploure sobre mullat… per exemple impulsant polítiques ambicioses de formació professional, millorant l’atenció social als barris més desfavorits, potenciant els nodes cívics i culturals per a una ciutat més vertebrada i equilibrada, fent una aposta més eficient per la mobilitat sostenible…
La mala notícia és que el pressupost ja ha estat ‘pactat’ entre PP i CiU i inclou si us plau per força un projecte flamantment desproporcionat, la construcció a Bufalà d’un macrocomplex esportiu (amb piscina olímpica!). Del projecte en qüestió, apartada la cel·lofana, en sabem poques coses (en quin règim?, amb quins usos?, destinat a quins usuaris?, per a sevir a quines necessitats?, amb quin pla de viabilitat?) però sí que sabem, no fos cas, que durà el nom de Mireia Belmonte, la nostra estimable (no és irònic) estrella mediàtico-esportiva. La quantia de la dotació econòmica (certament escandalitzadora, de 2,5 milions el 2014, però amb un pressupost global de 12 milions) convida a un debat apassionat, a la qual s’afegeix la llaminera discussió sobre l’oportunitat (o l’oportunisme) del bateig de l’equipament.
El pressupost d’inversions és habitualment un instrument al servei del model de ciutat, que trascendeix (o hauria de trascendir) cicles electorals i sigles polítiques. ¿És un macrocomplex esportiu, que al final molt probablement serà concessionat a una empresa privada, el principal projecte de la ciutat per als pròxims 4 anys? No ho sé. Em temo que no. Però no n’hem tingut l’oportunitat de parlar ni hem disposat ni del temps per fer-ho ni de la informació pertinent. L’aprovació del pressupost es farà divendres, amb l’acord (via abstenció) de CiU, que ha aconseguit un seguit de millores certes i segurament necessàries, però també puntuals i epidèrmiques (asfaltat de carrers, zones infantils…). Alea jacta est?
Els tres partits a l’oposició tenien l’oportunitat, diria que també l’obligació, de posar-se d’acord, i en això, diria, haguéssin tingut moltes complicitats en les altres forces sense representació, i també en els nodes de participació més actius en la societat civil. Això no es fa de la nit al dia, està clar, perquè la definició d’un model de ciutat compartit és un procés, un procés llarg. Potser de moment haguéssim pogut incidir en un pressupost d’inversions realista, ambiciós i compromès socialment, transparent, exigent i… participat. No em sembla poca cosa. Malaguanyada oportunitat.
Però la cosa, en realitat, és molt més que això.
La qüestió del macroequipament i del pressupost d’inversions evidencia de nou una de les nostres principals debilitats com a ciutat avui. Per una banda, mostra la falta de consens sobre les línies bàsiques que ha de desenvolupar Badalona en els pròxims anys (som una ciutat sense model); per l’altra desvela la precària confiança que es tenen entre ells els partits polítics dits progressistes (el nostre ple és el campi qui pugui). El que ha passat amb el pressupost d’inversions i·lumina, un cop més, les nostres vergonyes. La coalició liderada per Ferran Falcó s’ha equivocat quan ha tirat pel dret i quan ha pactat un pressupost que allarga l’aplicació al 2017 (!), potser assumint que és una fatalitat el govern del PP un altre mandat.
El que ha passat no és culpa només de CiU. Seria massa fàcil. Cal que tots fem autocrítica (subratllo la primera persona del plural), però sobretot cal que tots ens posem a la feina, però no a qualsevol feina. Crec que és prioritari definir allò en què estem d’acord (i no és pas poc, n’estic convençut, malgrat tot). I que posem fil a l’agulla per dotar-nos d’un model de ciutat amb els mínims comuns denominadors per a poder treballar de forma coordinada i més eficient. Hem començat a fer-ho amb el Pacte Local pel Dret a Decidir. Potser és un bon referent des d’on començar a avançar.
Cal que reaccionem, o el PP tornarà a guanyar per incompareixença… nostra.
És veritat que cada vegada ens queda menys temps… també que no tenim cap altre opció que intentar-ho… i fer-ho millor.