El film Valkyrie, de Brian Singer, és, en realitat, alguna cosa més que la nova joguina de Tom Cruise. Es nota, molestament, l’empremta del megalòman actor en diversos moments clau (la visita a l’església, la mirada a la família a l’arribar a casa, el discurs contra els polítics) i, en general, la trascendència amb la qual li agrada abrigar-se a Cruise fa perdre una mica de frescor a la proposta, a la qual hagués anat bé una mica de distància. Però malgrat això, la pel·lícula passa bé; l’ofici de Singer aconsegueix mantenir l’aire d’un bon entreteniment. Al final, el que ha arribat a la pantalla del cinema és un sòlid thriller bèlic amb un subtil (i encantador) perfum demodé. A més, hi ha una elegància molt fina en algunes seqüències (el moviment de les tropes al districte governamental, l’arribada al bunker, la sala de reunions del cau del llop), i el ritme està ben portat amb nervi i sensibilitat, cosa que ja es prou, crec, en aquesta mena de blockbusters. El que no aconsegueix la pel·lícula és mostrar la desesperació i èpica d’un determinat moment històric, ja que tot és massa superficial, excessivament mecànic, i, a més, hi ha personatges molt mal definits, que són mers comparses. El tema a tractar, la resistència alemanya al nazisme, donava per més, és clar. Però potser esperàvem una cosa que no tocava, de Valkyrie, no us sembla?