Ha mort Mercè Conesa, periodista. Amb 55 anys a l’esquena, bona part dels quals dedicats al periodisme, la reportera de l’Hospitalet ha traspassat després d’una llarga malaltia, trist i dolorós eufemisme, per referir-nos a l’injust i precipitat camí cap al que és definitiu. Amb la Mercè a penes ens coneixíem, tot i que darrerament compartíem xarxa en un grup de periodistes científics i ambientals. La Conesa, amb tot, diria que era ben coneguda a la professió. Representava una manera de fer periodisme tossuda i compromesa, molt activa, a vegades pròxima a això que avui coneixem com ‘periodisme social’. Aquesta manera de fer continua viva, per sort, per bé que no exactament en els grans mitjans on les redaccions s’han acomodat i els criteris empresarials han enteranyinat l’idealisme amb el qual els periodistes -els periodistes com la Mercè- es proposaven explicar la realitat dels més pobres, dels més desvalguts. 

Ahir, precisament, vaig assistir al lliurament dels premis del Consell de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona als mitjans de comunicació. Una amiga, una altra Mercè, la Miralles, guanyava per un reportatge a Presència sobre els sord-cecs el premi al millor article de l’any 2009. En el lliurament, es va reconèixer la feina d’altres periodistes: gent de Televisió de Catalunya o Ràdio 4… però, tanmateix, també es va subratllar el treball d’activistes amb suports més modestos, molt més modestos. D’alguna manera, tots estaven compromesos amb la idea que Mercè Conesa tenia de la professió: la de donar veu; amb escalf, proximitat, rigor i valentia; als que tenen més dificultats per trobar un lloc en les agitades agendes informatives. L’aposta de Conesa va ser –i és!– tan valuosa per la professió perquè la seva humanitat sobrepassava l’ofici, i a la vegada n’era la més sòlida garantia.