Postals des d’un lloc on no he estat mai, és una frase massa bona per no haver figurat ja en el títol d’una cançó, un llibre… o una pel·lícula. A qui li estranyaria que el nou guió amb el que està treballant la gent de Miss Wasabi, capitanejats per Isabel Coixet, dugués, precisament, aquest títol? Però és que la idea és suggerent. Em recorda una mica aquella genial cançó de Family (aquí hi ha un encantador ‘cover’  del tema a Youtube), ‘Viaje a los sueños polares’, quan diu allò que ‘dibujamos sobre un mapa imaginario autopistas de gran velocidad, nos invade una ilusión desconocida y nuestra única intención es avanzar’. El viatge és l’anticipació, aquella ‘ilusión desconocida’ de la cançó, l’estat mental amb el qual ens aproximem als nous llocs, aquell moment que tanquem els ulls i ens deixem portar. Perquè, de fet, ben sovint, el viatger és feliç quan tanca els ulls i s’abstreu de colors i olors; que a vegades un viatja per recordar després i que quasi sempre el lloc acaba sent el de menys. L’altre dia, al meu Facebook, es va produir un debat interessant a partir d’un estat meu: ¿Per què, si m’agrada viatjar tant, m’agrada tan poc estudiar-me les guies? En un moment determinat de la conversa vaig suggerir que si algú em volia recomanar llocs per visitar d’indrets inexistents… que ho fes lliurement. La Gina de Tera i l’Ester Tur van acceptar el repte del turista dadaista. El seu retrat és divertit i… sorprenent! Els seus paisatges idealitzats són inexistents, i a la vegada estan a tot arreu. Són absolutament únics, i a la vegada són clarament intercanviables. Formen part de la llibreta on tot bon viatger apunta les experiències viscudes, i estan en l’atles secret que aplega els nostres llocs pendents! El viatge de veritat, el fem dins nostre.