Hi ha versos que no et deixen estar. Et criden, després t’atrapen i finalment t’obliguen. Els apuntes, o els dius. Potser fins i tot els ‘penges’ al mur del teu Facebook, a veure què passa. Perquè saps que passarà alguna cosa. I passa. Em flipa (he pensat el verb força estona, i és aquest, sí, ’em flipa’) la manera com aquelles quatre paraules expliquen coses: coses que no sabies, o que et pensaves que no sabies; mareja una mica (fins i tot) la manera com, en deixar-les reposar, et mostren pistes, identifiquen dubtes i pors. No us ha passat mai? A mi contínuament. El tros d’una cançó, l’inici d’una poesia… És com una atracció sobrenatural, com si un globus ple de lletres t’enlairés –com li va passar a aquell nen de Dalt de la Vila– i l’únic que poguéssis fer és dir-te… ‘vale’, veurem on acabo? Perquè d’entre tots els versos del llibre has escollit aquells, perquè de totes les cançons que podies escoltar, has escoltat ‘aquella’. I penso que si tingués més paciència, i em fes menys por seguir les meves intuïcions, potser podria llegir el nostre futur en els versos d’un llibre qualsevol; tal i com feia l’Ethel de Gent del Barri (Eastenders), amb les fulles de te que, al final de la tarda, quedaven en la seva tasseta florejada.