Tota bona pel·lícula té alguna cosa d’un western en el seu interior. Al capdavall, el western representa la quintaessència del cinema identitari, i la reflexió sobre qui som és, de sempre, un material artístic superlatiu: a les pel·lícules de l’oest (del oeste) hi trobem la narració d’un país en construcció, que es fa caminant vers la pròxima frontera; la confrontació amb l’enemic interior, dugui la destral de la guerra o un winchester fumejant; hi trobem també la bellesa universal en la nit estrellada; l’udol de la por que hi plana com l’àngel de la mort, en espectacular cinesmascope. Són interessants els westerns, perquè fan néixer les seves històries en les paraules majors. I no els fa vergonya. I és fantàstic, perquè fan que la ingenuïtat i la lucidesa facin bona parella. Hi ha westerns més enllà de Monument Valley. És ben sabut. Fins i tot hi ha westerns al Besòs. Marc Recha ens regala això, en el seu últim film. Petit Indi és un western d’aquí, avui.

Hi respon una pregunta gran: com som? Però la resposta prové d’un personatge petit. Assaja una resposta a la frontera, ingredient principal del gènere: la Barcelona desdibuixada en un urbanisme oblidat entre Montcada i Reixac i Santa Coloma de Gramenet. Una perifèria ignota, aquesta, suspesa entre la runa, la natura i un finançament europeu que no acaba d’arribar. L’Arnau, el nostre petit Indi, transita aquest terreny difús entre l’urbanisme oficial i el barraquisme, posant en evidència una Catalunya que ha volgut anar massa ràpid, que ha deixat gent a la reserva. A la reserva trobem ciutadans que ens semblen estranys, per no dir exòtics. Viuen en la natura que creix potent i tossuda entre l’asfalt, i n’escolten els senyals. És un país dins el país. Cap país que vulgui ser amb normalitat pot oblidar-se dels països oblidats. Una revindicació latent en aquest imprescindible pel·lícula poètica. L’Arnau, el protagonista, emiralla la cerca en el riu, el Besòs, que és un riu fosc, ple de misteri. És com si el riu pogués escoltar els dubtes del jove, com el riu que escoltava els personatges de James Stewart i Richard Widmark a Dos cabalgan juntos, de John Ford. En tot cas, és també el riu que cal atravessar per anar a la ciutat i a la seva llei incomprensible. Allà es troba amb la mirada trista de la mare, que hi és empresonada. En els seus ulls troba la resignada perplexitat dels que han estat deixats enrera. L’Arnau es consola en els ulls inquiets i buits dels ocells que peixa. Però finalment troba la resposta en la mirada perillosa de la guineu, rescatada a la riba del riu. El western acaba com una faula, en aquesta petita gran pel·lícula. Imprescindible.