Els fantasmes del passat (“Repesca” 2)

paranoidshutterpropheteinception

Comença La repesca:

Com la vida canviarà per sempre després d’aquest accident… i, sense possibilitat de fer marxa enrera, hom haurà d’aprendre a conviure amb aquest dolor que no marxarà mai, però que podrà ser disfressat de desenes de maneres sense gaire dificultat. Enterrat i oblidat al costat d’un ipod caducat; negat amb furtivitat rera una corbata massa cara; sublimat i aixecat com a bella bandera en una samarreta punk; o convertit en caòtica simfonia, com la que Gus Van Saint ens proposa amb Paranoid Park. El director aconsegueix fer-nos mal amb aquest film petit, una història d’adolescents en l’Amèrica dels suburbis. Ben treballat visualment, no cau en l’amanerament esteticista (i no era fàcil, perquè el film aposta per un plantejament de fotografia sofisticadíssim). La culpa, l’àutèntic protagonista d’aquesta producció, és filmada amb una distant càmera lenta, aquí; distància torbadora, per cert, mitjançant la qual veiem una vida feta a miques, que podria ser la del nano que veiem cada tarda assajant piruetes amb l’skate a la placeta de Sant Josep. És, aquest, un altre assaig reeixit (després d’Elephant) sobre la joventut perduda en els EUA del tombant de segle. La mirada ja espatllada per sempre d’un jove skater. El somni americà en la secció de saldos del WalMart. [Paranoid Park (2007) de Gus Van Saint. Vista en un dels Verdis el juliol passat… no, no… el del 2009.]

La brutalitat conforma el caràcter de Malik El Djebena, el Prophête del film de Jaques Audiard, un jove delinqüent que fa carrera en una presó de ‘banlieu’. Matar sense sentir, trair sense pensar, viure sense viure, estimar la vida que ja no podràs tenir. El protagonista, fabulosament interpretat per Tahar Rahim, apren el joc de la submissió al més fort; el poder de la mort tallant per finalment, administrar amb una fúria latent, quasi mística, l’engany i la promesa. Fora de la presó, el profeta comprèn finalment que porta els barrots dins seu. Des del dia que va matar per primera vegada. [Un Prohpète (2009) de Jacques Audiard. Vista als Icaria, pels volts de Setmana Santa.]

Hi ha moments que allarguen l’ombra tota la vida. L’accident de Paranoid Park entel·larà per sempre la mirada del jove skater; el primer assassinat que comet d’El Djebena assecarà l’ànima del presidari però li donarà una visió (i una missió)… Així mateix, el ‘marshall’ Teddy Daniels s’enfronta a Shutter Island al seu passat, un pecat inútilment soterrat en el temps. Vet aquí una pel·lícula accelerada i lisèrgica, potser també un pèl excessiva, dirigida amb la cerebral bogeria marca Scorsesse. Un thriller metafísic, una altra reflexió sobre les gàbies de la ment i de com els barrots que construeix la culpa són, un cop més, els més poderosos. [Shutter Island (2010), de Martin Scorsesse. En una golfa als Icaria.]

La proposta d’Scorsesse fa un díptic molt suggerent, amb la de Cristhopher Nolan. La magestuosa Inception (maltraduïda com a Origen) és, com Shutter Island, molt més que una pel·lícula fantàstica. És en realitat la història d’un dol. Un altre trencaclosques volgudament incomprensible, que emiralla el cervell (en realitat el cor) d’un ‘capturador’ de somnis, una altra vegada, esplèndid Di Caprio. És, més que un entreteniment, una proposta incòmoda per a l’espectador que, en uns pocs minuts ja ha entès que no es troba davant l’enèssim blockbuster de l’estiu. Sosté la pel·lícula que el somni, –allà on la ment estripa les normes; allà on l’engany i la realitat conformen un ying i un yang insuportable–; és el desafiant laberint on els experts jugaran a ser Faust i miraran de trobar les claus per interpretar el mapa que els durà al poder (o allò que els sembla que és el ‘poder’). Un cop més, com a Paranoid Park, com a Un propête, com a Shutter Island… de com constuim móns sencers per amagar-nos del fantasma del passat. [Inception (2010), de Christopher Nolan. Fa quatre dies als Icaria.]

1 thought on “Els fantasmes del passat (“Repesca” 2)

  1. Estic a punt de veure “Inception”, i ja vaig veure fa temps la de l’Scorsese. Per a mi, una gran decepció. Una pel·lícula molt ben facturada, però buida. Per parlar de la bogeria em quedo amb Cronenberg o Lynch.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *