[POSTALS ESTIU 09] Vaig travessant els vells territoris de les sis nacions índies. En queda la toponímia, alguna cosa del folklore, quatre souvenirs i una lleu culpabilitat convertida en crònica i suportable gràcies a moltes aspirines i algunes bones pel·lícules. Al nord de l’estat de Nova York descobreixo una campanya pel retorn d’algunes terres als iroquesos. La qüestió índia, l’assignatura pendent, el pecat original. Buf! Sobta, i molt. El llibre que estic llegint, Manituana, de l’imprescindible col·lectiu italià Wu Ming, parla d’això mateix… però els autors situen l’acció tres segles enrera. I aquí estem. La cosa, certament, va més enllà dels quatre records per a turistes… Però aquest estiu sóc un viatger apressat i em queden molts quilòmetres al davant. Segueixo el camí, direcció la puritana Massachussets. Entre McDonald’s, Dunkin’ Doughnuts i altres perversions, les àrees de servei de l’autopista que em portarà fins a Boston ofereixen wifi gratuït. Em reconforta la ironia. Les meves paraules viatgen amb el vent, avui. Se serveixen de l’aire, que no és ni ‘buit ni transparent’, sinó que és ple de senyals, ple de contingut. No ho ha deixat d’estar mai. Ja ho sabien els mohawks, senecas i oneidas, això, quan interpretaven la remor dels arbres o la música del riu i quan llençaven damunt l’enemic el pesat tomahawk avisats pel llenguatge del bosc, que per als europeus era només (només?) silenci.