Una nova cimera del clima: llums (poques), ombres (massa)

Fins aquí la COP27, la cimera del clima.

Pujant cap a Can Franquesa, a Santa Coloma. Foto: O.L.
  • Els resultats de la cimera (l’anàlisi en forma de fil de Didac Amat, un punyent article d’Andreu Escrivà, les valoracions informades d’Anna Perez i Olga Alcaraz i molt més), aquí.
  • Comença la trobada, les expectatives. En aquest enllaç podeu accedir a un breu recull de notícies i articles.
  • De tot plegat n’he parlat a TW recomanant diferents recursos i continguts, amb una mirada sobretot centrada en el tractament periodístic de la cimera i aquells enfocaments més originals. Ho podeu repescar aquí.
  • He actualitzat la meva llista a TW amb perfils de periodistes, científics, mitjans i institucions que habitualment piulen sobre crisi climàtica.
  • I finalment, al meu pinboard, podeu accedir a un llistat dels articles que he anat llegint sobre el tema i que m’han semblat interessants.


Llibertat x3 (d'acord amb Billy Bragg)

Les tres dimensions de la llibertat: (re)connectar l’autonomia personal, igualtat i responsabilitat de retre comptes. Interessant assaig de Billy Bragg publicat per Més Llibres, traduït per Ricard Vela i amb pròleg d’Antoni Baños.

La tercera dimensió de la llibertat: “si hem de ser lliures de debò, aleshores cal que l’autonomia personal i la igualtat creixin amb la incorporació d’una tercera dimensió: la obligació de retre comptes. Mentre que l’autonomia personal empodera a l’individu i la igualtat exigeix reciprocitat, l’obligació de retre comptes combina aquestes dues característiques per generar un entorn en que la llibertat ja no estigui divorciada de la responsabilitat.” (…) “La responsabilitat de retre comptes ens ofereix un punt de suport amb el qual tornar a calibrar l’equilibri del poder.” Pàgina 19

Sobre la idea de llibertat i individualisme: “la clau per a una societat cohesiva és l’equilibri entre la capacitat de decisió i la coacció, i un consens sobre on es troba aquest equilibri. ” “en la seva accepció més benigne, la llibertat aboca a l’emancipació; en la més perillosa, la impunitat.” Pàgina 26

La gestió de la impotència, El terreny fèrtil de tot populisme: “la capacitat de la democràcia per revertir les polítiques que ens han portat a aquesta situació està sobrepassada a tot arreu pel poder dels mercats. Des de la fallida financera del 2008, la gent ha necessitat desesperadament un canvi, però el sistema continua oferint simplement més del Continue reading

Anàlisi ràpid sobre l'#indyref

 Una seqüència eloqüent. Imatge: araeslhora.cat


Una seqüència eloqüent. Imatge: araeslhora.cat

Alguns apunts solts sobre el NO a la independència a Escòcia, just saber-se el resultat.

  1. Participació massiva. La ciutadania vol decidir-ho tot. El vector va, cada vegada més, de baix a dalt.
  2. Statu quo. La doctrina del shock (la por) cada vegada menys efectiva, però manté influència amb col·lectius menys polititzats. Avís.
  3. Escòcia, amb CAT, fa emergir nou relat de ‘nacionalisme’ cívic vinculat amb projecte + humà i just. Moviment de fons.
  4. El reflex d’Escòcia ens ajuda (malgrat tot): desdramatitza canvis territorials, ofereix claus de desbloqueig i convida a no confiar-nos.
  5. Una altra Europa és possible. Fins i tot avui.
  6. Escòcia, #continuarà. Gràcies per intentar-ho. Lliçó.
  7. #catalansvote9N.

A continuació alguns anàlisi d’urgència:

Despullada amb el seu amor/dolor

La millor foto o una foto que no havies vist mai abans? Qualitat o originalitat? Professionalitat o oportunitat? Totes les fotos distingides pel jurat del World Press Photo acostumen a tenir una bona puntuació en cadascuna d’aquestes qualitats i desafien el joc de contraris. Es preguntava Sergi Fornols a Vinilconnection.com: Com es tria una fotografia d’entre 101.254 peces aportades per més de 5000 fotògrafs d’entre els més destacats del planeta? 
A el World Press Photo no trien les millors fotografies, sinó les millors històries. És obvi, o potser no tant. Potser us heu preguntat si la informació és una forma d’anestèsia. Jo si. Una bona fotograria té sempre al darrera una bona història, però poques fotografies tenen una història nova, un punt de vista no explorat. No totes les fotografies et miren de fit a fit, per restar amb tu quan plegues el diari del dia.
No sé si la fotografia del colomenc Samuel Aranda és la millor fotografia de l’any, sí que sé, en canvi, que aquesta fotografia il·lumina amb una sensibilitat gens complanet les ombres del relat oficial. Aranda connecta la contemporaneitat més rabent amb la sala d’un museu (de la Pietà a les ombres de Caravaggio) i ho fa interpel·lant-nos, quasi de forma provocadora, amb aquesta dona que, tapada fins al capdemunt amb el seu burka, ens mostra tantes coses. Despullada amb el seu amor, despullada amb el seu dolor. 
> Per cert, que Aranda treballa habitualment per al New York Times. Gens casualment (crec) agraia ahir (el dia que es va conèixer el premi) a l’equip de fotografia del rotatiu nordamericà. Prova de la importància que el NY Times dóna a la fotografia és aquest blog intern; també està molt bé aquest altre de la Ràdio Pública Nordamericana. Els mitjans anglosaxons marquen la patua, també en aquest àmbit. 

Els viatges quotidians

[POSTALS ESTIU 09] Sóc partidari de viatjar com visc. M’agrada fer turisme sense que es noti gaire, conèixer noves ciutats oblidant-me que carretejo una maleta o una motxilla, ser un turista accidental, com en aquella gran pel·lícula de Lawrence Kasdan. Tinc] algunes manies: valoro molt perdre hores en llibreries, agafar l’autobús públic, treure el nas per botigues bones, badar en mercats populars, anar al cine als llocs que visito, llegir els diaris del país i entrar en oficines de correus. També procuro reservar unes hores per visitar els museus (i quan no tinc temps, em conformo amb les seves botigues!) i no em fa res ‘saltar-me’ les indicacions del GPS per prendre les carreteres secundaries. Són coses que també faig al meu país. Per què el bon viatger sempre és en ruta: de casa a la feina; mentre passeja el diumenge fent temps per anar a dinar a casa els pares; o quan surt d’hora d’una reunió i decideix agafar el metro dues parades enllà. Em costa entendre la gent que trenca absolutament la rutina per vacances: tan per no fer res (l’hedonista que estalvia per 15 dies lobotomitzats, amb una pulsereta al canell) com per fer salvar el món en 30 dies (el conscienciat que associa les vacances en els països més pobre amb una penitència expiatòria). Les meves pretensions són aconseguir una mica d’hedonisme al llarg de l’any i acomplir la meva petita part en la lluita per salvar el món una mica cada dia. 

De les autofotos i de viatjar sol

[POSTALS ESTIU 09]És difícil fer-se una foto mentre un camina, i més encara que surti bé, que l’enquadre tingui una mica de gràcia, i que la llum no molesti, que digui coses. Aquesta foto està presa a Seneca Falls, al nord de l’estat de Nova York, aquest estiu i és una captura providencial d’un matí deliciós a les antigues terres de les Sis Nacions Índies. La imatge mostra el moviment del caminador i regala un bon tros de cel. En la cara del fotògraf s’hi nota també un sol amable, que fa venir ganes d’estripar tots els mapes i tastar la ruta a la deriva. És una de les diverses fotos que m’he autofet aquest agost en el meu curt però intens viatge pel nord-est dels Estats Units (bàsicament Filadèlfia, Pittsburgh, una part de l’estat de NY i Massachussets i Boston). Ha estat la meva primera experiència com a viatger solitari. En vindran d’altres, segur. Crec que, d’alguna manera que no és fàcil d’explicar, es nota per la foto, això.

Capes a la vista



[POSTALS ESTIU 09]
El Cira Center de Philadelphia justifica totes les controvèrsies. En la foto es mostra com un gegant prepotent i ofega les vistes de l’esplèndida estació del carrer 30, una de les joies del patrimoni ferroviari dels EUA. A les ciutats europees les capes de la història les trobem, principalment, al seu subsòl; a les americanes… a cel obert. O a cel tancat, no ho sé.

Els indis ja es comunicaven 'sense fils'

[POSTALS ESTIU 09] Vaig travessant els vells territoris de les sis nacions índies. En queda la toponímia, alguna cosa del folklore, quatre souvenirs i una lleu culpabilitat convertida en crònica i suportable gràcies a moltes aspirines i algunes bones pel·lícules. Al nord de l’estat de Nova York descobreixo una campanya pel retorn d’algunes terres als iroquesos. La qüestió índia, l’assignatura pendent, el pecat original. Buf! Sobta, i molt. El llibre que estic llegint, Manituana, de l’imprescindible col·lectiu italià Wu Ming, parla d’això mateix… però els autors situen l’acció tres segles enrera. I aquí estem. La cosa, certament, va més enllà dels quatre records per a turistes… Però aquest estiu sóc un viatger apressat i em queden molts quilòmetres al davant. Segueixo el camí, direcció la puritana Massachussets. Entre McDonald’s, Dunkin’ Doughnuts i altres perversions, les àrees de servei de l’autopista que em portarà fins a Boston ofereixen wifi gratuït. Em reconforta la ironia. Les meves paraules viatgen amb el vent, avui. Se serveixen de l’aire, que no és ni ‘buit ni transparent’, sinó que és ple de senyals, ple de contingut. No ho ha deixat d’estar mai. Ja ho sabien els mohawks, senecas i oneidas, això, quan interpretaven la remor dels arbres o la música del riu i quan llençaven damunt l’enemic el pesat tomahawk avisats pel llenguatge del bosc, que per als europeus era només (només?) silenci.

La màquina de segar gespa, símbol nacional

[POSTALS ESTIU 09] El senyor Ventura es referia al ritual tan nordamericà de segar la gespa en el seu twitter, convertit per uns dies en addictiu full informatiu d’un viatge de tres setmanes pels EUA. I, en efecte, tothom qui ha voltat per un dels suburbis benestants d’aquest país s’hi haurà trobat. A l’est presumit o en la dinàmica Califòrnia, en les oblidades Dakotes o en la maltractada Nova Orleans; sigui a primera hora del matí o a l’última del vespre. El sol baix, l’explosió daurada, l’herba sumisa, el brogit cansat de la segadora. L’home de la casa, el nano petit dels veïns finques enllà, l’avi i la seva gorra de visera, tots van passant la màquina amb escrupulosa diligència. Vet aquí la viva imatge de la burgesia en sèrie, ‘proudly made in the USA’. La vida avorrida que observava en Ventura. I sí, d’acord, ja ve a ser això. Però el ritual sempre és la versió domesticada d’alguna cosa potent, d’alguna cosa que trascendeix les pistes quotidianes. El continent americà és el continent de la natura: boscos que es defensen amb la foscor i pantans sense esperança, deserts de mort i llacs que semblen mars. Els EUA neix en clau de conquesta. La lluita contra els indis és també la lluita pel territori que cal véncer i doblegar. Segar la gespa és, d’alguna manera, el recordatori que la lluita continua, que és cosa de tots, del petit de casa i del gran. Cal mantenir l’herba arran. I no descuidar-se. La natura només espera l’hora de la venjança. El meu professor de cine a la facultat, en Mirito Torreiro, sempre deia que els EUA s’havien fet amb la bíblia en una mà i amb la pistola a l’altra. La segadora ve després, l’endemà d’haver assolit la conquesta. Però és tan important com la pistola o la bíblia. Potser més i tot.

La ciutat és un gran plató

[POSTALS ESTIU 09] Una noia passa amb la seva bici pel carrer 2, al centre històric de Filadèlfia (Pennsylvania). Sembla que algú acabi de cridar: ‘Acció!’ i tu només passaves per allà, amb la teva càmera i la fila de turista. És igual les vegades que hi hagis anat. Els Estats Units continuen defensant amb vigorosa solvència el rol de gran plató de la nostra imaginació.