En Ken porta barba d’una setmana i ulleres de pasta, i la Barbie té el cabell negre i rinxolat, i unes bones caderes. Mattel ja no fabrica ‘parelles ideals’, ara ho fa Google, i el model és més real, però també més incert, més inquietant… estem passant dels models familiars de punt i final (el document ‘fixat’) als de punt i seguit (el document sempre editable). A “Away we go”, l’última pel·lícula de Sam Mendes, en Ken i la Barbie es diuen Burt i Vero, i encaren el camí de la maduresa amb la perspectiva del naixement del seu primer fill. La parella es dedica a fer el ‘niu’, com fan la major part de mamífers ’embarassats’. La seva manera de fer el niu, però, és ben simptomàtica de la nostra generació… per fer el niu, el desfan. Confosos, alegres i produndament espantats inicien una road movie vital (totes les road movies són sempre un viatge exterior i interior) que els portarà a buscar el millor model familiar, la millor casa on viure, enllaçant la visita a diferents territoris nordamericans. El ‘viatge’ és volgudament grotesc i és un encert, perquè el traç gruixut en la descripció dels personatges reflecteix molt bé la inseguretat dels protagonistes, que al final s’assembla força a la nostra. ‘Away we go’ s’apropa al conflicte existencial de molts joves avui amb una singular fórmula entre l’autoajuda i la sàtira. Aquesta versió ‘feliç’ de Revolutionary Road, l’anterior film de Mendes, és, finalment, un curiós cant a la família. El que troben finalment els nostres Ken i Barbie sembla una ‘anti-família’ –és volgudament petita, cerca l’aïllament– però és, ras i curt, una família.