Un mitjà de comunicació –un diari, una ràdio, una televisió, fins i tot un blog– amaga desenes de petits gestos. Al seu voltant, aleten els hàbits de la nostra quotidianitat. Les notícies ens deixen les mans brutes de tinta, tenen el sabor del tallat, ens recorden una taula parada per esmorzar, el diumenge. Els mitjans són la conversa, però més que això, són la conversa que propicia la conversa. Record, idea, recel i insult. El diari (tingui forma de TV, de ràdio, ipod o pàgina web) és el mirall, que ens deformem a posta per protegir-nos del caos de cada dia; és l’espasa, és l’escut; l’instint, l’estòmac, el consol, l’empenta. El diari és un pacte, vaja. Un pacte que cal complir: bones arts, col·laboració mútua, confiança. Tan se val si és parlat o és mut, si ens arriba a la bústia o en obrir el navegador. El diari és molt més que una finestra oberta al món, és la forma com volem ser, al món. Un diari no és mai innocent, però no per cap mà oculta, sinó perquè arrela en la pertinença i això desafia tota neutralitat. Ahir va plegar un diari, un diari digital. Em pregunto quants costums hauran quedat orfes, aquest matí… amb la desaparició de Soitu.es, el diari difunt. La mala notícia és majúscula: la mor d’un mitjà arrossega tot un ecosistema de creences i hàbits, trenca un mirall, un mirall de pertinença. Soitu.es era tota una referència periodística, malgrat els seus pocs mesos de vida: innovació formal i tècnica, frescor en la selecció de les notícies en clau espanyola, destinades a un públic urbà i compromés, participatiu i potent; bé que també incert i encara poc vertebrat… La crisi, clar; la impaciència dels inversors, també, segur. Els mitjans tenen èxit si són capaços de bastir una xarxa de petits compromisos en els seus lectors. A soitu.es, com a mínim li va faltar temps per convertir el seu espectacular banc d’experiments en un fil narratiu sòlid, aquell mirall que dèiem. La fórmula d’èxit de tot mitjà.