Dissabte, a Barcelona, una gran multitud cívica va col·lapsar els carrers de l’Eixample. “Som una Nació: Nosaltres Decidim”: un lema que enllaça certesa i conversa; la constatació del que som i la potència –el desafiament– de la pregunta. Som i per tant decidim.

Com volem ser? La realitat no imutable, el país en construcció; quin concepte més refrescant i modern; davant de l’immobilisme del país veí, entestat en el ‘tst, això no es toca’. Pocs crits en contra el PP o a favor de l’estatut (jo, en la zona on em vaig moure no en vaig escoltar ni un, per cert) i, en canvi, ganes, pressa, per traçar camins, aventurar solucions. Estem davant d’una agenda desbordada i, suposo, finalment superada. Els partits polítics hauran de fer alguna cosa més que ‘reajustos’, aquí. És possible, això no obstant, que no hi hagi canvis molt significatius d’ara fins les eleccions de la tardor. Aquesta corrent és més profunda; és, en realitat, un procés constituent.

La manifestació de dissabte era impressionant pel nombre de persones que va congregar (que també), però també pel tipus de manifestant que hi va participar. Gent molt motivada, amb bon humor (sorprenent, no?): poques consignes consorciades, poques banderes manufacturades industrialment, amb persones de plantejaments i visions barrejades en la multitud. Molta gent de cultura associativa: activistes de pelatge divers provinents de grups de teatre, d’associacions d’acollida, de colles tradicionals, d’agrupacions professionals… Bon senyal, aquest. Són persones que es mouen cada dia, compromeses amb el país i no pas amb els cicles electorals, o amb la flama volàtil d’un triomf esportiu. És gent que vota, també. Puntualment. Amb exigència.

Vet aquí aquesta gran minoria creativa implicada en el futur del país. Un riu de pensament que desborda sigles i etiquetes. Els partits polítics que ho vulguin (o puguin) faran bé d’escoltar aquest col·lectiu tan divers, compromès amb un país diferent.

El clam de futur necessita concretar-se en una opció política… sí, és clar. I, de forma imprescindible, també ha d’articular-se a la societat civil amb valentia, amb claredat, amb ganes d’escoltar i compartir les solucions sobre els diferents reptes que un país ha d’abordar al segle XXI: com és la identitat amb molts i nous referents?; com podem ser competititius i responsalbes en un món globalitzat?; com ha de ser l’educació en l’època d’internet?; i les infraestructures?, etc. Dissabte vam fer un primer pas important. Òmnium és un espai tranquil i divers on articular moltes d’aquestes visions. Crec que és el que toca fer ara.

Una ciutadania enfadada? Una ciutadania enfeinada!