Dissabte, 26 de febrer, va tenir lloc a la Fundació Ateneu de Sant Roc la segona trobada oberta de la Taula de Cultura. Ja fa dos anys que els representants d’una trentena d’entitats i col·lectius de Badalona es troben mensualment amb l’objectiu de posar al dia la cultura a la ciutat. Dissabte, i amb la inestimable col·laboració de Joan Soler, premi nacional de Cultura, vam trobar-nos per definir els eixos que haurien de conformar la política cultural el pròxim mandat. Aviat en tindreu notícia, d’aquest document, que serà presentat a totes les forces que concorreran a les eleccions del maig.
Les reflexions que volia compartir són complementaries i, d’alguna manera, prèvies.
El dissabte em mirava el plenari de la Taula i comprovava com, en dos anys, hem incorporat al discurs (i cada cop més, també, a la pràctica) alguns elements impensables fa un temps. Estic content, la veritat. Ens n’hem de felicitar les persones que hem estat rera el projecte, durant aquests mesos.
La Taula és avui (encara) un òrgan massa difús i precari organitzativament; és per això, segurament, que no ha impulsat grans projectes ni ha estat rera grans esdeveniments. Tanmateix, la Taula ha fet una altra cosa, que potser és més valuosa i tot. Aquest espai és discurs, un nou discurs. S’ha treballat de valent per redefinir el marc, tot estirant el fil del document Prioritats de la Cultura a Badalona, elaborat per Òmnium Cultural l’any 2007. La societat civil ha evidenciat lideratge, visió i habilitats.
El cas és que, a Badalona, el treball de la Taula està ajudant a fer veure:
- Que quan parlem de cultura parlem també de vertebració i cohesió: la cultura s’ha d’entendre com a eina de transformació: l’especialització dels centres cívics pot ajudar a la vertebració dels barris; l’impuls de programes de coneixement del territori (com el Quedem?) pot ajudar a la cohesió social, etc.
- Que el repte, avui, és també en la manera com connectem els punts i en treiem tot el partit possible, més que no pas en l’impuls de noves propostes. Cal reivindicar, aquí, la perspectiva comarcal i nacional, en el disseny de les nostres polítiques culturals.
- Que quan diem ‘cultura’ ens referim a un terme ampli i molt complex, que supera clarament les ‘set arts’: a la taula coincideixen en un mateix espai gent de la cultura, de l’educació del lleure, de l’assistència social… Vet aquí una visió transversal que reclama noves formes d’organització i interlocució.
- Que quan discutim sobre finançament, cal superar la inèrcia de l’ajut ‘perquè toca’ i avançar cap al treball per projecte, molt més fàcil d’auditar i de situar dins d’una estratègia de ciutat consensuada. ¿Per què no incorporar un sistema de punts que premii en els projectes que opten a un finançament l’excel·lència i el compromís en la resolució dels reptes de ciutat (cohesió, fractura digital, participació)?
- Que avui més que mai la cultura és conversa i és construcció, i no només consum. I que si això és així, cal proposar noves fórmules de participació, més obertes i flexibles, que no només siguin ‘paraules’. Les fórmules estan per veure i estudiar, però s’aventuren tres necessitats que segurament hauran de tenir tres tractaments: administració més eficient (extensió de la figura de Badalona Cultura), espai de debat i de decisió ampliat (consell de cultura), òrgan que articuli i validi projectes i finançament (consell de les arts i la cultura).
- Que les associacions de la ciutat ja no es fan la competència, i que volen treballar plegades i que de moment s’han començat a conèixer i a posar-se d’acord en els objectius a assolir i en la forma de treballar.
És temps de xarxes, deia la Dolors Sabater en un apunt al seu blog, fa uns pocs dies: “la xarxa crea ponts, –deia la Dolors–, trenca barreres, cohesiona, i aprèn d’ella mateixa.” És així mateix.