El rock’n’roll. Vegeu: la més frívola mostra de la indústria cultural, oda percutiva de la gran cadena de producció artística, enèssima mutació capitalista, la píndola dorada. Això pensa Thomas Murrow, el catedràtic comunista que pontifica des de l’excel·lsa Cambridge, fidel als ideals del 1917, malgrat els horrors d’Stalin, malgrat el cinisme dels soviètics a Txecoslovàquia i Hongria. Murrow és un dels protagonistes de Rock’n’roll la rodona i vibrant lectura del text de Tom Stoppard que Àlex Rigola ofereix per unes poques setmanes a la sala gran del Teatre Lliure. Està clar que el rock’n’roll és molt més que la reduccionista versió marxista del vell catedràtic. D’això va, precisament, l’obra. Stoppard reivindica el paper transformador del rock -sense obviar la seva capacitat d’autodestrucció, el seu autisme- i el contraposa a la fi del vell -i caduc- debat de les ideologies del segle XX. Hi ha qui diu que l’obra explica la fi del comunisme a través de la història recent del rock’n’roll. D’altres defensen que és un gran fresc polític de la segona meitat del segle passat. Si, és clar. L’obra és, principalment, això mateix. Però a mi, m’ha semblat trobar-hi algunes coses més: Stoppard situa el rock, en la seva versió més contracultural dels setanta, com una ideologia més. El rock, desafiament hedonista, compormís desafiant amb el món en plena transformació. El rock no és la teoria d’un món en procés de canvi, és la pràctica d’aquest canvi. Ara, aquí. És l’ideologia sense ideologia. Agredolça, dura, humana i finalment esperançada, Rock’n’roll, l’obra, discuteix la tesi stoneiana. És només rock’n’roll?