Pere Calders a Silicon Valley

Crec que el meu ipod m’amaga coses. Bé, no estic dient que l’inimitable artilugi d’Apple m’amagui cançons o àlbums. És ben contrastat que el sistema de categorització de l’itunes és infalible. No, no, el que passa és que el meu ipod m’amaga la seva pròpia intel·ligència. I crec que és molt savi, i potser una mica tímid. Diria que m’espia des del seu gran ull quadrat, finestra pretesament cega i indiscutiblement lluminosa, fent veure que és l’objecte inert que vaig comprar a la botiga. Però a mi no m’enganya. L’altre dia, camí de Vic, l’Ipod es conjurava amb el paisatge emboirat de la Plana per convertir el pas del tren on jo viatjava en un quadre bellíssim. Feia sonar els Fleet Foxes i el seu folk lissèrgic i tardoral. Tenia en marxa el sistema aleatori de tria de cançons i no em podia imaginar una millor elecció musical. És com si un poeta em xiuxiuegés “tot és possible, incrèdul” des de la butxaca de l’americana! Això no és tot: a vegades em sembla que se’n riu de mi, l’ipod aquest: uns dies abans, el juganer cervell del petit aparell situava, una rera l’altra, el Roll Over Beethoven de Chuck Berry amb una sonata per cello del compositor alemany. Com va acabar el xoc de Beethovens? Bé, gràcies. Vam riure una bona estona: el Ludwig, en Chuck i jo mateix. L’Ipode ronronejava satisfet al fons de la bossa.

2 thoughts on “Pere Calders a Silicon Valley

  1. Ai, que gran és Calders! I quant ha arriba a influir a la rauxa catalana! O bé és la rauxa la que va influir a Calders? Bé, més que rauxa -no és exactament això- hauríem de parlar d’un seny excèptic, misteriós, pràctic i provincìà. Vaja, molt català, molt nostre. M’apassiona Calders!
    Saluda at teu Ipod de part meva.

  2. Jo també he experimentat aquesta sensació en nombroses ocasions. Com a científic, però, crec que l’explicació té més aviat una base probabilística: amb la quantitat d’hores que tu (i jo) ens passem amb l’iPod, és “normal” que alguna vegada faci una selecció de temes molt adequats a la situació en la que vivim. Fins i tot que n’encadeni diversos. De fet, la quantitat de vegades que fa una d’aquestes seleccions en mode aletori és molt inferior a la quantitat de vegades que l’obligo a saltar-se una canço escollida aleatòriament perquè no em ve de gust. Aquests valors es poden calcular i són, per exemple, la base dels negocis basats en els jocs d’atzar.

    Ara bé, que hi hagi una base científica que demunti la teoria de la consciència de l’iPod i el seu entorn, no evita que tan tu com jo puguem pensar que és l’iPod (o el destí, o una força divina o energies còsmiques més enllà de la nostra comprensió) qui ha seleccionat aquestes cançons per fer-nos una mica més feliços. A nivell científic, tampoc es pot demostrar que aquesta teoria més romàntica sigui falsa.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *