Fa vuit anys d'aquest article…

“Ja ho sabem nosaltres que el «conflicte» no és cosa de l’immigrant; totes les societats han estat immigrants, totes en poden tornar a ser. I ja ho sabem, també, de qui és culpa aquest conflicte: és fruit d’un mal equilibri econòmic, de la injustícia i de la falta de competència i imaginació dels nostres i els seus governs. Tot això ja ho sabem, sí. Però, i ells, els potencials votants de la intolerància, què saben? Els convencerem parlant-los d’enriquiment mutu, d’amistats interculturals? La nostra candidesa és còmoda perquè ens estalvia plantejar-nos quines són les responsabilitats de cadascú, quins són els drets i els deures de cada col.lectiu i si cal posar un límit a la vinguda de nous immigrants…” [CONTINUAR LLEGINT]

Però en el fons, no plantejar-se aquestes preguntes és donar un vot per a Le Pen i la gent com ell. L’únic que ens ajudarà per afrontar el repte que ens genera aquesta nova immigració en les nostres ciutats és la valentia per dir les coses pel seu nom. (…) El problema no és el color de la pell, però, no és temptador pensar que sí, oi? Hem de parlar, doncs, de ciutats més equilibrades, de sistemes educatius més flexibles i amb més recursos, d’urbanismes més humans, de polítiques econò miques menys hipòcrites, de lleis més justes i menys cíniques. Però cal fer aquest discurs a peu pla, sense negar els conflictes que existeixen, sense passar de puntetes damunt de les faltes dels uns i els altres. El bisbe Carrera i Alain Tourain, també demanaven un discurs social menys grandiloqüent i més concret, més constructiu.”

Escrivia això en un article publicat al meu apartat La crònica urbana a El Punt. Era el maig de 2002. Fa més de vuit anys, per tant! Bona part dels plantejaments de l’article continuen sent vigents. Amb dos agreujants: que el repte plantejat per la nova immigració és avui, en context de crisi, molt més complex i que aquells ‘potencials’ votants de la intolerància ja han sortit de l’armari. Respecte el 2002, l’Ajuntament ha fet molta feina (ben encarrilada, avui; per bé que començada massa tard) i hi ha una societat civil que ha entès que el de la cohesió social és avui, inexcusablement, un tema central en el futur de la ciutat.

Només em grinyola una mica, per ingenua, la meva crítica a determinats valors de construcció identitària, que a mi aleshores em semblaven càndids. Avui ja no ho escriuria així.

Calen millors polítiques (articulades a partir d’una fórmula que ha de contenir forçosament criteris tècnics, consens polític i finançament econòmic), però de poc serviran sense un projecte de què som i què volem ser. I aquí és on cal reivindicar el nostre projecte suma, i no resta.

[PUBLICAT A LÍNIA BADALONA, 18/11/2010]

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *