Aquesta façana a la confluència dels carrers de Josep Estivill amb Espronceda m’ha fet pensar en aquella cançó de Prince, Joy in repetition, que, amb el temps, ha esdevingut el tema més memorable de Graffitty Bridge, un àlbum més aviat oblidable, editat l’any 1990. Prince és ambivalent en aquella balada calenta i enrogallada, marca de la casa. Un no sap si el protagonista de la cançó (el mateix Prince?) està en trànsit a l’èxtasi o, pel contrari, és a punt de fúmer-se de cap per avall perseguint la promesa d’un ‘love me’ que no acabarà d’arribar mai. Tornem a la foto. També aquí, en la perfecta disposició d’aquests balcons trobem una ambivalència potent. La previsibilitat ens tranquil·litza, gràcies a la sempre fiable geometria. Tanmateix, la repetició que quasi sempre acaba condemnada al fracàs; en la quadrícula palpita l’error, la fuga… l’accident latent. Quin serà el veí que, malgrat el consens del bloc, decidirà posar l’aparell de l’aire condicionat fora de l’espai pactat? Ja l’heu trobat?
Visc a prop d’aquest edifici (espantós).
Sobre repetició vs. llibertat, no cal cremar el cadàver de Raymond Queneau tan a pinxo, no?
A més, si parlem de repetició, és més graciós com una mica més avall, al cantó mar de Ferran Reyes, hi ha una cutricantonada recent que sembla l’últim sortint d’un edifici no gaire diferent d’aquest…
Visc a prop d’aquest edifici (espantós).
Sobre repetició vs. llibertat, no cal cremar el cadàver de Raymond Queneau tan a pinxo, no?
A més, si parlem de repetició, és més graciós com una mica més avall, al cantó mar de Ferran Reyes, hi ha una cutricantonada recent que sembla l’últim sortint d’un edifici no gaire diferent d’aquest…